Els falsos mites sobre bioconstrucció

La bioconstrucció es proposa com a objectiu principal (i sempre que sigui possible) la utilització de materials d’origen natural davant aquells d’origen sintètic. Es tracta d'un procés que avui dia encara requereix un treball ardu de revaloració i difusió.

A l'imaginari general, els avantatges de la bioconstrucció de vegades s'associen a una estètica molt concreta. Per desmentir aquest plantejament, Valentina Li-Puma Sforazzini, arquitecta i encarregada d´impartir la sessió Sert La bioconstrucció com a eina de salut: aplicació al projecte d´arquitectura, assegura que: “El concepte és molt innovador perquè a partir de tècniques tradicionals que havien quedat en desús, podem dissenyar i construir una arquitectura contemporània”.

A més, Li-Puma Sforazzini afegeix que la bioconstrucció “no és un concepte extrem, ni radical, al contrari, és una cosa molt afí a la nostra biologia”.

Primer mite: no hi ha obra pública en bioconstrucció

Les normatives actuals o ajuts com els Fons Next Generation es basen a aconseguir el màxim estalvi energètic, però no estan necessàriament vinculats a la salut.

“Els nivells d‟aïllament tèrmic exigits, per exemple, poden aconseguir-se tant amb poliuretà com amb fibra de fusta. La diferència és que el primer és un derivat del petroli i el segon és un recurs natural i renovable. Al final, es tracta d'assolir un valor que s'obté a partir de la pura conductivitat del material”, afirma Li-Puma Sforazzini.

Per tant, la normativa actual no distingeix si aquesta prestació s'obté o no d'un material sostenible.

No obstant això, hi ha institucions públiques que van un pas més enllà. Aquestes alternatives aposten per la bioconstrucció per millorar l'exercici energètic del parc d'habitatges i els aspectes relacionats amb la salut.

És el cas de l’Institut Balear de la Vivenda (IBAVI), impulsora del projecte Reusing Posidonia. Aquesta institució utilitza recursos naturals propis de les illes Balears com la Posidònia Oceànica seca. Aquesta alga és útil per a l'aïllament tèrmic i acústic a 14 vivendes de protecció pública d’obra nova a Sant Ferran, Formentera. 

“A Formentera, la gran majoria de materials de construcció provenen de la península. Tot i això, l'interessant és que els recursos siguin locals, com les algues de Posidònia, per exemple”, apunta l'arquitecta.

L'extracció de l'alga va a càrrec dels organismes estatals o autonòmics. A més, no requereix tractament artificial, ja que la sal del mar actua com a conservant i biocida. L'Institut Fraunhofer de Física de la Construcció (IBP) d'Alemanya va demostrar que els panells de fibra de posidònia construïts emmagatzemen un 20% més d'energia que la fusta.

Segon mite: és difícil construir amb materials tradicionals perquè no estan certificats

La palla, la terra o la calç s'estan reintroduint al mercat. Però, com la resta dels materials “moderns”, ara s'han de cenyir als criteris establerts al Codi Tècnic d'Edificació.

Avui dia no hi ha excusa per no tornar-los a utilitzar. Hi ha empreses, assenyala l'arquitecta, que dissenyen, fabriquen i certifiquen materials reciclats i tècniques constructives. Així els tècnics no particularment experts poden emprar-los amb total seguretat i recolzant-se a la normativa. Cita com a exemple Fetdeterra, una empresa fundada per una arquitecta i un geòleg que produeix blocs de terra comprimida normalitzats, certificats i llestos per utilitzar.

Han guanyat diversos premis i han treballat amb despatxos destacats d'arquitectura, organismes i institucions públiques i privades. A més, assessoren i formen aquells professionals interessats a utilitzar els seus productes.

“La terra obtinguda d'una excavació d'un terreny s'ha d'analitzar abans en un laboratori especialitzat perquè no sempre es pot utilitzar per a la construcció, és un procés que requereix un estudi atent. Alhora, no hem d'oblidar que els arquitectes som responsables dels resultats d'una obra i de les tècniques que fem servir”, recorda Valentina Li-Puma Sforazzini.

Passa el mateix amb altres materials com la palla, un excel·lent aïllant però que s'ha de manipular amb la formació adequada. “La bala de palla en contacte amb aigua es podreix i es converteix en inservible. Cal molt de coneixement i cura en l'execució de cada detall, de cada unió”, insisteix.

En el cas d’aquest material, EcoCocon compta amb panells certificats pel Passivhaus Institute, Cradle to Cradle Institute i REI 120. Es tracta de reconeixements a la seva resistència al foc i assegura el seu correcte estat de conservació i compactació, perquè estigui a punt per fer-se servir.

Tercer mite: la bioconstrucció no produeix arquitectura contemporània

Un hotel de luxe construit amb tècniques de bioconstrucció? Sí, l’Hotel Torre del Marqués a Monroyo (Teruel) dissenyat per l’arquitecta  Àngels Castellarnau de l’estudio Edra Arquitectura Km0 i per al que va utilitzar una tècnica de tàpia calicostrada, realitzada amb terra i palla.

Inaugurat el 2020, l'arquitecta va recuperar una masia del segle XVIII. Es va emprar la terra de la pròpia finca piconada amb crostes de morter de calç i alleugerida amb cànem. Va ser un dels quaranta projectes seleccionats per al Terrafibra Award. Es tracta d´un prestigiós premi internacional d´arquitectura contemporània realitzada en terra crua, i/o combinada amb fibres vegetals.

Un altre ús interessant i rabiosament contemporani és la Piscina pública de Toro, a Zamora, projectada per Vier Arquitectos. El seu aspecte auster s'integra perfectament a l'entorn arquitectònic gràcies a l'envolupant en tàpia i tancaments exteriors executats amb murs de càrrega de terra compactada. 

Els arquitectes van fer una meticulosa investigació per recuperar i posar al dia aquesta tècnica i proposar una solució de construcció sostenible alternativa als materials convencionals.

"Entenem que el tàpial és un material altament aconsellable en virtut de les seves característiques tècniques - solidesa, inèrcia, permeabilitat, textura -, d'economia de material, facilitat de posada en obra i sostenibilitat mediambiental", descriuen els autors. 

Quart mite: tots els materials sintètics es poden substituir 

Avui dia en alguns casos no és possible fer servir materials saludables 100% naturals, com per exemple en els productes ignifugants. De vegades la normativa dicta que siguin dús obligat, com en certs edificis públics.

En aquests casos, l'arquitecta aconsella emprar aquells que emetin menys contaminants, una opció possible a França, on hi ha una etiqueta que classifica productes de construcció ecològica sobre la base de les emissions de COV, tal com passa amb els electrodomèstics.

“Si no hi ha més remei que fer servir un material sintètic, pots guiar-te per l'etiquetatge i almenys limitar el dany triant un que sigui de la classe A+. A França estan intentant fer aquest esforç”, assenyala. Aportar informació clara i senzilla als usuaris és clau per conèixer la qualitat dels materials que conformen el nostre entorn vital. 

Hi ha altres maneres de protegir una construcció contra el foc sense emprar sintètics. En els sistemes constructius amb fusta, una solució alternativa és calcular una secció sobredimensionada perquè compleixi els paràmetres de resistència al foc.

“A tall d'exemple, si necessito una biga de secció 6 x 10 utilitzo una secció superior, de manera que la part sobrant es crema en el temps que requereix el codi tècnic. Així, podem disposar d'una solució acceptable i resistent, sense necessitat d'aplicar protecció ignífuga ja que la fusta es protegeix a si mateixa”, apunta. 

Un altre camp on és més complicat fer servir materials d'origen natural són les instal·lacions. "Components com el PVC sí que es poden substituir però les instal·lacions d'aigua, per exemple, requereixen un tipus de conducte que ha de ser d'acer", afegeix.

Cinquè mite: amb un material natural tot és permès

Li-Puma Sforazzini fa una reflexió final sobre l'origen geogràfic dels materials i sobre el seu cicle de vida. Es tracta de qüestions que fan que utilitzar un material concret, encara que sigui natural, no sigui sempre l'opció més oportuna.

“Trio la fusta perquè té una empremta de carboni molt reduïda, però si he d'anar a buscar-la lluny potser he de plantejar-me el veritable cost del seu subministrament tenint en compte també l'impacte social de l'eventual explotació de treballadors, la certificació del cultiu, l'energia emprada al transport i les conseqüències que suposa la deslocalització”, explica. I si no compensa, aconsella cercar solucions alternatives.

Estem en un punt on és important tenir en compte tots els aspectes del cicle de vida d'un edifici, no només la composició dels materials emprats.

Si un material, encara que sigui natural, comporta una forta empremta de transport o s'ha de substituir diverses vegades durant el cicle de vida de l'edifici, potser s'ha de considerar emprar-ne un altre de diferent, o almenys introduir aquest aspecte a la complexa equació final.

En qualsevol cas, l'arquitecta creu que, a l'arquitectura i a la societat, encara seguim un model híbrid. L'experta també assenyala que la transició cap a models totalment descarbonitzats és imparable i inevitable.

I l'ús de materials ja altament descarbonitzats a l'origen és clau en tot el procés. Sense ells, no es podrien assolir els ambiciosos objectius europeus fixats per al 2050.

El dia que es reverteixin els costos reals (inclosos els socials i ambientals) del petroli i dels seus derivats al mercat de la construcció, la naturalesa serà l'única sortida econòmicament i socialment viable, alhora que sostenible, per a les generacions futures. 

Lucía Burbano
Redacció Escola Sert