Cinema Capri, una façana contra l'oblit

La història del cinema Capri és breu, però no per això irrellevant per al teixit social. Inaugurat el 27 d'abril del 1957, va ser dissenyat per l'arquitecte Ramón Tor Estrada i de l'aparellador Rafael Paulo Galindo. El seu aforament tenia una capacitat per a 982 espectadors.

Per què parlem d'aquest projecte de rehabilitació?

Perquè encaixa molt bé amb l'ideari del postgrau en Rehabilitació de l'Escola Sert. Veie-m'ho.

El nom del cinema no evoca l'illa italiana, sinó l'humorista Joan Capri.

Es tractava d'un punt neuràlgic en el llavors conegut com “el barri de la SEAT”, ja que s'hi ubicava la fàbrica automobilística inaugurada el 1953 i els habitatges dels milers de treballadors de l'empresa. El complex incloïa diversos serveis com un casino, un dispensari, una guarderia infantil, un parvulari mixt i una escola per a nenes.

Aquest conjunt era considerat un poble dins de la ciutat de Barcelona i els vincles entre el veïnat i els equipaments eren molt estrets. El Capri va tancar les portes el 28 de juny de 1974, i entre els seus usos posteriors, va ser un gimnàs.

L'arquitecta Carla Habif Hassid, cofundadora de l'estudi arquitectura i accessibilitat (aia) va entrar en contacte amb l'antiga sala quan un dels clients, La Vostra Llar, una xarxa de residències privades per a gent gran, buscava un edifici entre la Zona Franca i l’Hospitalet de Llobregat per a un obrir nou centre. Va ser aleshores quan va aparèixer la possibilitat del Capri, que era de titularitat privada.

“Em vaig enamorar profundament de la façana i de la història, motius que em van portar a preservar-la. A més, passa una cosa preciosa i és que, precisament, aquella generació que se'n va anar a viure al barri a partir de la dècada 1950 i acudien al cinema, són avui els potencials usuaris de la residència. Així tenen l'oportunitat de romandre en un barri on hi ha molt d'arrelament”, afirma emocionada.

Demolició parcial

Encara que l'edifici no presentava patologies com l'aluminosi, la seva estructura, atès el programa original, era peculiar i poc apta per al seu ús nou.

Això va provocar la decisió d'enderrocar la major part, mantenint únicament la seva façana, que malgrat que arquitectònicament no compta amb cap grau de protecció patrimonial, continuava sent un element central al barri i despertant l'interès i la curiositat dels veïns.

Com que es tracta d'una gran rehabilitació homologable a obra nova, l'estructura era impossible de verificar amb la normativa actual. "Bàsicament", recorda, "vam conservar la primera crugia i, a partir d'aquí, vam fer caure la resta de l'edifici, tot i que tenia unes encavallades originals de formigó precioses que m'hagués encantat preservar. Era una coberta a dues aigües, vam justificar el volum al PEU que vam redactar, preservant el volum de l'edifici, però amb coberta plana que donés resposta a la façana".

Habif Hassid explica que hi ha diverses estratègies per demolir un edifici, mantenint elements com la façana, com passa en aquest projecte.

“Es poden utilitzar uns estabilitzadors per fora i per dins per sostenir la façana mentre s'aixeca l'estructura. A nosaltres, però, ens va semblar més econòmic i sostenible deixar la crugia sencera, és a dir, deixar la façana i la següent línia de pilars i, a cinc metres, fins que vam poder arribar amb les lloses de nova construcció a acoblar amb l'estructura existent de façana. Va ser un procés molt més complex que llençar-ho tot a baix però menys arriscat de cara a mantenir la façana intacta”, concedeix.

Restauració i compliment normatiu

A continuació, es va enderrocar la darrera crugia i la façana es va sostenir amb una sèrie de forjats. A nivell de restauració, l'arquitecta explica que la feina es va centrar a recuperar la fusteria existent, ja que van voler mantenir les finestres batents originals l'estat de les quals era força òptim, i a la rehabilitació de les quals van afegir doble vidre que van segellar i van restaurar al taller per complir les normatives ambientals vigents.

A nivell patrimonial, no va caldre cap intervenció, ja que la façana no estava catalogada. "Quan vam començar a fer converses amb l'ajuntament, van comentar que hi havia interès a preservar l'edifici però per un valor sentimental, no arquitectònic", recorda.

Habif explica que mantenir la façana va condicionar les altures de la residència que va resoldre incloent-hi elements de disseny interior tipus cortiners per assumir la diferència de nivell.

L'arquitecta responsable del projecte explica a més que el treball de documentació no es va centrar tant en les característiques de les façanes industrials dels anys 1950, sinó en tot el procés que havia viscut l'edifici des que es va construir, amb consultes als plànols guardats a arxius, que eren bàsicament els del gimnàs.

“A mi em va interessar particularment l'entorn on es troba i com es relaciona amb el context. En concret, l'edifici veí de la fàbrica Philips amb els forjats formats per lloses meravelloses i amb el jardí dels Drets Humans, que inclouen espècies botàniques natives i del tot el món. Originalment, el desenvolupament del barri contemplava el disseny de zones verdes entre els tres edificis, però no va passar mai, cosa que va provocar que el cinema quedés encaixonat entre dos edificis d'una altura més gran”, relata.

Un exemple per al postgrau en Rehabilitació

"El projecte encaixa molt bé amb lʻideari del postgrau en Rehabilitació de lʻEscola Sert, ja que molts alumnes arriben amb moltes preguntes sobre lʻestat de degradació dʻun edifici i busquen respostes immediates i receptes per aplicar". La nostra feina és demostrar que en rehabilitació de vegades és més important el “com” que el “que”, valora David Lladó, director del postgrau.

En aquest sentit, Lladó comparteix l'estratègia de Habif basada en el recorregut sentimental que ha de fer l'arquitecte rehabilitador i que defineix com un llarg camí d'aprenentatge, on es descobreix la història de l'edificació i les seves tipologies constructives i estructurals.

“En aquest procés s'hi incorporen elements existents al projecte, ja sigui pel seu valor arquitectònic, contextual i històric, que el fan més valuós i interessant. Aquestes decisions es prenen sobre la marxa, però mai de manera improvisada”, afegeix Lladó.

Transformació en una residència

La Vostra Llar ofereix 78 places de residència i 15 de centre de dia. La façana posterior i els laterals són totalment noves. Habif explica que va intentar replicar un edifici d'habitatges per a la comunitat dels usuaris de la residència, que es va inaugurar el juliol passat, perquè, al capdavall, és un equipament d'habitatges destinat a una població vulnerable.

Ambientalment, l'edifici de 2.700 m² compta amb la certificació A, gràcies a la inclusió de mesures addicionals com la inclusió d'aerotèrmia, plaques fotovoltaiques, fusteria d'alumini per reforçar l'estanquitat, un revestiment SATE d'un gruix 12 centímetres i aïllament tèrmic a la coberta.

L'arquitecta reconeix que hi ha algun pont tèrmic, fruit de mantenir les finestres originals, un “mal menor justificat” ja que tot i així compleix tots els requisits energètics i ambientals.

“Com a arquitectes, hem de prendre decisions i, en el meu cas, ho faig pensant en la gent que habita i utilitza l'edifici, que, a més, és població vulnerable. La sensació que produeix el sol quan entra per aquestes finestres justifica aquesta mesura, que va molt més enllà del que és tecnològic o del que hem d'implementar per complir amb el Codi Tècnic de l'Edificació”, argumenta.

Tot i així, explica que per al confort dels residents van incloure mesures que van més enllà del que exigeix ​​la normativa i el CTE, com ara sistemes de dómòtica, instal·lacions i clima que els han permès passar les inspeccions pertinents amb qualificacions excel·lents.

L'èmfasi en el confort climàtic també és puntal per a David Lladó, que explica que la nova edició del postgrau inclou un nou i sisè mòdul anomenat 'Actuacions contra el Canvi Climàtic des de la Rehabilitació'.

La nova edició del postgrau en Rehabilitació "es planteja d'una manera experimental", explica Lladó, "on pensem explicar uns 5 o 6 casos d'actuacions ja executades, relacionades amb el canvi climàtic. Alguns exemples podrien ser un edifici amb cobertes enjardinades al Eixample de Barcelona o una intervenció Passivhaus al Poblenou”, comparteix.

De tornada a l'edifici al carrer Foneria, 29, Habif explica que els residents conviuen amb picades d'ullet a l'edifici original. Aquests es perceben en elements com, per exemple, el pati de què disposen els usuaris que tenen més dificultats per sortir del centre.

“Com que era una mitgera molt alta, vam recuperar la gelosia dels edificis originals de la SEAT, formada per petits quadrats del mateix color que les originals, i la vam col·locar com a mitgera dins del pati”, assenyala.

D'aquesta manera, s'evita que els usuaris tinguin la sensació de sentir-se tancats. També es permet la ventilació natural i es torna a contextualitzar l'edifici al seu emplaçament que, d'altra banda, compta amb tota mena de facilitats per als residents i aquells que els visiten, com l'esmentat jardí, una estació de metro propera, un CAP o una biblioteca.

Així, el nou ús perllonga la vida de la façana del cinema i continua contribuint a estrènyer vincles entre l'arquitectura de barri i els ciutadans.

Les noves generacions continuaran vinculats a aquesta façana, ja no com a cinèfils, sinó per visitar els seus avis que sí que van viure l'edat d'or del cinema Capri.

Lucía Burbano
Una redactora de l'Escola Sert que no necessita rehabilitació