Inèrcies d’apropiació

Mar de la plata, Argentina. Trenc d’alba. Contràries al confinament declarat a tot el país per l’estat d’alarma davant la crisi del Coronavirus, una trentena d’individus prenen platges i esculleres amb nocturnitat traïdoria. El dia ixent va revelant indiscretament els seus cossos nus, estiregassats al sol, pell sobre sorra, carn sobre asfalt, cos sobre formigó roent.

Monmouthshire, Regne Unit. Mig matí. Un grup d’habitants de diverses edats s’apropia dels jocs infantils del parc. No és el primer cop. Cada dia, com una macabra rutina, s’apropen al mobiliari urbà. Els hi encanten els jocs d’arrossegar com la roda de la sínia i no hi renuncien tot i la prohibició de fer ús dels jocs infantils durant les restriccions per la pandèmia.

Adelaida, Austràlia. Migdia tocat. Carrers deserts, sense vehicles ni vianants, però ell, atrafegat, passa com una exhalació saltironejant de vorera en vorera, ignorant semàfors i passos de zebra del centre històric.

Simons Town, Sud-Àfrica. Mitja tarda. Tres adolescents engalanats, s’escapoleixen dels seus habitus i deambulen vorera avall, entre el silenci dels carrers deserts. Amb mirada altiva, pas ràpid i moviments basculants, es fan reis de l’espai públic.

Llandudno, Gales. Vesprada. Un grup de subjectes incívics circula a gran velocitat pels carrers, destrossant l’enjardinament municipal i trencant mobiliari urbà de places i espais verds amb total impunitat.

Marina Bay, Singapore. Vespre. Un parell de famílies es retroba al parc botànic al caure el dia. Primer només gosaven acostar-se a les portes de Marina Bay, però dia a dia han après a ignorar la prohibició de fer esport i gaudir del lleure a l’espai públic. Ara hi van cada dia i juguen i campen desvergonyits per les instal·lacions, fent–ne un ús privilegiat.

A casa nostra també. Barcelona, matinada. Una ànima lliure s’aventura Balmes avall en una inspecció de reconeixement no autoritzada durant el toc de queda. Se les emprèn amb el mobiliari urbà i sembla especialment obsessionat en bolcar papereres model Barcelona fins a posar-les cap per avall. Després, no content amb això, modega els espais verds de plaça Folgueroles.

Les notícies narrant usos inversemblants i no autoritzats dels nostres espais lliures i oberts, públics i enjardinats s’amunteguen. Escenes dantesques d’incivisme, mal ús i discriminació en els nostres paisatges urbans quotidians. Paisatges ordinaris que estimem i sentim tan nostres, que fins quan no els utilitzem, necessitem que siguin respectats.

Des de tots els racons del món s’anuncien escenes d’ocupació dels espais públics i en alguns casos, fins i tot, d’espais privats. Homínids fent nadades furtives en piscines a Mumbai, depredadors sense ànima envaint els greens dels golfs de Kènia i llops solitaris rondant les vores de Sant Francisco.

Incomprensiblement, contemplem aquesta presa de possessió arbitrària i incontrolada amb fascinació. Les imatges que testimonien aquestes presències en els paisatges del nostre imaginari proper i turístic ens trasbalsen per l’embat global d’un fenomen espontani i no jerarquitzat. Totes les ciutats, pobles i metròpolis estan registrant atacs similars d’una comunitat disgregada i heterogènia d’espècimens incontrolats i desobedients. Veure aquests usos insospitats sobre els nostres paisatges desconcerta i a la vegada ens repta a una profunda reflexió sobre el disseny dels espais comuns.

Realment sabem dissenyar espais públics per a tots? A qui excloem en el disseny dels nostres paisatges comuns? Si entenem els espais lliures i oberts com una infraestructura de biodiversitat capaç d’incloure i integrar l’altri, què pot donar peu a aquests comportaments incívics mai vistos fins al moment? És el disseny material que condiciona l’ús dels espais? O la nostra territorialitat animal propicia la tendència a l’ocupació de manera inherent? Com podem reconciliar sostenibilitat, biodiversitat i territorialitat de les espècies clau en els nostres paisatges? Potser hem refinat l’art de projectar sense elaborar prou l’empatia sobre la qual basem les anàlisis dels nostres projectes.

Ara que podem repensar-ho tot des de la nostra immobilitat forçada, redescobrim l‘atrofiada empatia. Un sentiment de solidaritat que ens apropa als més afectats, als familiars, als veïns i ens confronta amb els insolidaris. Una empatia que estenem ara també als éssers vius, fauna i flora, que sabem necessaris per a la nostra salut. I ens reconciliem amb allò més humil, el món vegetal que tot i limitat de desplaçament no és immòbil. Com la flora, ens aboquem ara als nostres balcons i terrats, mirant cap amunt i cap a la llum. Però la vegetació i els seus cicles inexorables no improvisen com nosaltres. La nostra tàctica de confinament tindrà data de retorn i s’acabarà la limitació de desplaçament temporal. Malgrat això, aliens a la seva temporalitat, l’absència de la nostra mobilitat és aprofitada pels oportunistes que van desplegant noves inèrcies d’ocupació.

Oportunistes que senyoregen pels nostres carrers i espais públics tan antropocèntricament dissenyats, amenaçant amb una des-gentrificació progressiva. S’aprofiten de la reducció de la nostra mobilitat envalentits per la disminució de la contaminació ambiental i acústica, per reclamar els nostres espais oberts.

Com farem front a aquest seguit d’episodis globals que es repeteixen en els nostres paisatges urbans durant la desescalada post quarantena? Haurem de renegociar de grat o per força amb aquells oportunistes de desobediència recalcitrant? Com reconciliem biodiversitat i nous comportaments?  Com re-enfoquem integració i convivència ara que estem rehabilitant l’empatia de pensament i d’acció?

Si practiquem l’empatia transversal apresa aquestes setmanes potser podríem imaginar com reocupar els espais comuns, sense ser presoners de les antigues inèrcies. Podríem aprendre a desprojectar la ciutat, obrint-la a la diferència i advocant per una nova bellesa que emani de l’empatia. Repensem l’especialització dels nostres paisatges urbans per no perdre més de vista la vida. Lleons marins, xais, cangurs, pingüins, cabres, llúdrigues o porcs senglars han vençut les inèrcies d’ocupació de l’ecotò per recordar-nos que volem veure ciutadans, meduses i cignes als canals de Venècia, com a part intrínseca del seu patrimoni cultural i natural.  

#joemquedoacasa

Marina Cervera i Josep Mercadé
Arquitectes
55è dia de confinament