Exclusió residencial i polítiques d'habitatge a Europa

La dimensió econòmica de l’exclusió residencial: la manca d’habitatge assequible

Malgrat la millora del context macroeconòmic dels darrers anys, l’exclusió residencial a Europa és un greu problema social de caire estructural que encara està molt lluny de ser resolt. El 2017, un 10,2% de les llars europees (uns 23 milions de llars) havien de destinar més del 40% dels seus ingressos a satisfer el cost del seu habitatge, incloent en aquest còmput, a més del lloguer o la quota hipotecària⁵, les despeses del servei d’aigua i d’electricitat, el combustible, el clavegueram, les escombraries, l’assegurança de la llar, l’impost de bens immobles i, si s’escau, altres impostos municipals. És el que és coneix com situació de sobrecàrrega o sobreesforç a l’habitatge (housing overbuden) ja que es considera aquest percentatge com el llindar màxim admissible per les economies familiars per poder disposar de recursos econòmics suficients per satisfer altres necessitats bàsiques com el menjar, la roba o el transport.

Així mateix, és important tenir present que la capacitat per satisfer el cost de l’habitatge es relaciona directament amb determinades variables territorials i socioeconòmiques. En concret, les taxes de sobrecàrrega a l’habitatge són particularment elevades: entre les llars que es troben en situació de risc de pobresa, es a dir, tenen uns ingressos inferiors al 60% de la renda nacional mitjana (37,8%), entre les que viuen en el segment de lloguer privat (26,3%), entre les llars monoparentals (21%), entre les persones joves d’entre 18 i 24 anys (12,7%), i entre aquelles que viuen en ciutats⁶ (12,5%).

La dimensió física de l’exclusió residencial: la manca de rehabilitació

Gràcies a l'augment dels estàndards constructius en l'obra nova, i en les actuacions de rehabilitació i millora urbana dutes a terme, les condicions de parc residencial europeu han millorat progressivament en els últims anys. No obstant això, un segment d'aquest parc encara presenta dèficits qualitatius importants. Un dels problemes més estesos és la insuficiència de superfície dels habitatges per poder desenvolupar les activitats de la vida domèstica de forma correcta i confortable.

Aquesta inadequació té una dimensió física, el mateix espai, però la manca de recursos econòmics és un factor clau. Algunes llars només poden accedir a un apartament petit en el segment de mercat més econòmic. En altres casos, l'estratègia per reduir el cost de l'habitatge passa per compartir-lo amb altres persones o nuclis familiars. L'any 2017, a Europa un 15,7% de les llars vivia en habitatges sobreocupats d'acord amb la definició⁷ feta per Eurostat.

Altres formes d'exclusió residencial amb una elevada incidència en el conjunt d'Europa són

• el fet de viure en unes condicions ambientals inadequades dins de l'habitatge o en el seu entorn (un 14,1% de les llars ha de suportar males olors, alts nivells de pols o fum, o no disposa d'un servei d'aigua potable)
• patir problemes d'humitats dins de casa (un 13,3% de les llars)
• la pobresa energètica (fins a un 7,8% de la població europea és incapaç de mantenir la seva casa a una temperatura adequada).

Tendències en les polítiques d’habitatge europees: la manca de mesures estructurals

Davant aquestes xifres, és obvi que les polítiques d’habitatges dutes a terme a Europa són insuficients. En matèria de pressupost, s’estima que el conjunt de països europeus haurien d’augmentar la seva despesa en un mínim de 57 mil milions d’euros anuals per tal de poder reduir a uns ritmes adequats la manca d’habitatge assequible (en termes físics i econòmics) i energèticament eficient.

Un altre greu problema és el seu enfocament. D'una banda, la despesa pública en política d'habitatge s'orienta en molts països a fomentar la propietat, sobretot mitjançant incentius fiscals adreçats a les llars amb ingressos mitjans o elevats i, per tant, exclou el segment de població més vulnerable i amb més necessitats, les llars amb baixos i molt baixos ingressos.

I d'altra banda, el suport públic a les llars llogateres es basa cada vegada més en les ajudes directes (la despesa pública en aquestes subvencions va créixer gairebé un 50% entre els anys 2009 i 2015 en el conjunt de la Unió Europea), en detriment de mesures més de caràcter estructural com el lloguer social (la despesa pública en desenvolupament residencial va caure un 44% durant el període esmentat).

Per sort, hi ha algunes excepcions en el context europeu que ens permeten albirar el futur amb alguna dosi d'optimisme. Per exemple, els Països Baixos i Àustria, amb un 30% i 24% respectivament d'habitatge social, són un referent per a qualsevol país que es plantegi com a objectiu el desenvolupament de mesures estructurals en aquest camp.

El programa⁸ finlandès d'atenció a les persones sense sostre basat en el model Housing First s'ha reduït de manera substancial el seu nombre en els últims anys. I la inclusió de l'habitatge al Pilar europeu de drets humans adoptat per la Comissió Europea el 2017 posa en relleu la creixent importància de l'habitatge en l'agenda política comunitària, per la qual cosa, és raonable pensar en una major implicació econòmica i legislativa de la Unió Europea en la reducció dels actuals nivells d'exclusió residencial.