Domènech i Montaner, impulsor d’un nou ensenyament per a arquitectes

Una ment moderna i innovadora que no va tenir mai prou. Nascut al cèntric carrer Ferran de Barcelona, Lluís Domènech i Montaner va ser un dels personatges més decisius i emblemàtics de la segona meitat del segle XIX i del primer quart de segle XX. 

Va ser, entre altres, periodista, polític, editor i, com no, arquitecte. 

De fet, humanista i català, va ser un arquitecte diferencial. Les seves propostes arquitectòniques anaven un pas més enllà i feien servir un llenguatge innovador i una arquitectura fonamentada en un nou concepte integrador de totes les arts. 

“Domènech va ser arquitecte per formació i arquitecte també com a constructor. Per ell, ens explica Antoni Ramon, membre del Patronat de la Fundació Lluís Domènech i Montaner i expert en la figura de l’arquitecte, “la arquitectura era una manera d’entendre i situar-se al món, però també era la manera de crear i donar forma a una nova societat, fet que també el portà a ser polític, historiador i docent”. 

La lluita per modernitzar els estudis d’arquitectura

La etapa com arquitecte de Domènech i Montaner va començar el 1874 i està lligada a la construcció del monument funerari a Anselm Clavé. Abans havia treballat com a dissenyador i editor a l’empresa d’enquadernació familiar. El 1875, mentre encara treballava al taller, s’incorporà com a professor interí a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on impartia diverses assignatures a l’edifici de la Llotja de l’actual Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi. 

La seva història amb l’Escola va ser llarga i, en certs moments, “conflictiva”, segons l’arquitecte i professor Antoni Ramon, qui recorda que Domènech va ser un personatge molt potent i que les seves opcions polítiques el van dur a enemistar-se amb altres membres del professorat i amb personatges de l’època com Puig i Cadafalch. 

Corria l’any 1913 quan el nacionalisme predominant volia modernitzar l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Domènech tenia una visió molt diferent i ell “volia defensar l’autonomia de l’Escola”, contextualitza Antoni Ramon. 

Just en plena Mancomunitat, “el poder perseguia la idea de modernitzar els ensenyaments d’arquitectura, lligant-los, precisament, a la Mancomunitat i, contràriament, Lluís Domènech i Montaner defensava l’autonomia de les institucions d’ensenyament”, afegeix. 

Al capdavant de l’Escola d’Arquitectura fins la seva jubilació

Mentre va estar vinculat a l’Escola, Domènech va lluitar per modernitzar el pla d’estudis del centre que era la continuació de l’Escola Politècnica de Barcelona, tancada el 1870. Quan Domènech va començar a impartir classes just feia un any que la nova Escola Especial d’Arquitectura s’havia traslladat a les dependències del nou edifici de la Universitat, on va veure reconeguda de manera definitiva la seva capacitat d’atorgar títols oficials. Estava llavors en igualtat de condicions que l’Escola de Madrid.

El Domènech policèntric va jugar un paper decisiu dins la docència i aquesta vessant va ocupar gran part de la seva vida. El 1900 és nomenat director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, un càrrec que va deixar de exercir només durant els anys que va ser a Madrid com a diputat de la Lliga Regionalista. Un cop acabada la seva etapa política, Domènech reprèn el càrrec de director fins la seva jubilació i és quan aconsegueix imprimir una personalitat pròpia al projecte pedagògic dels estudis d’arquitectura. 

Més que pioner, Antoni Ramon considera que la figura del Domènech docent va ser clau alhora de fusionar diferents estils d’estudis arquitectònics de la seva època. Així, el model de Beaux Arts de París es centrava molt en la figura de l’arquitecte com a excepcional dibuixant. 

En contra, el model politècnic que se seguia, per exemple, a la Escuela de Arquitectura de Madrid entenia que, més enllà del taller de dibuixant, també es necessitaven unes assignatures concretes per desenvolupar aquesta professió. És a dir, pràctica i teoria eren importants i Domènech així ho creia. 

De fet, ell va començat molt jove impartint classe i ensenyant les assignatures més tècniques. No va ser fins a la seva etapa com a director que va començar a “impartir assignatures de projectes i que va animar, entre altres, als alumnes a viatjar per tota Catalunya per estudiar de prop l’arquitectura medieval, els grans monuments gòtics o les humils esglésies del romànic”, relata Antoni Ramon. 

Totes les arquitectures eren possibles

Aquest expert en la figura d’aquest arquitecte té clara una cosa. “Si repassem tots els anys en els que va ser director de l’Escola i estudiem els projectes que es van realitzar llavors de mans dels seus alumnes, podem veure com durant el seu lideratge no va haver-hi uniformitat”, comenta. És a dir, “els projectes van seguir les modes i corrents i es van anar adaptant a les èpoques”, puntualitza. Domènech i Montaner va fer possible que, dins aquesta Escola totalment eclèctica, convisquessin arquitectures molt diverses.

Per Ramon aquest model híbrid a l’hora de formar professionals de l’arquitectura “segueix existint”. És cert, segons ell, que actualment mana una centralitat del projecte, però també hi ha un gran pes de temes claus com l’urbanisme o la tecnologia que –afegeix- a Europa encara no té tanta importància dins els plans d’estudis arquitectònics. 

Però Domènech i Montaner no només es va desmarcar dels seus temps des de la docència sinó també en relació a l’exercici professional. Durant la seva direcció, per exemple, va canviar el nom al centre que passava a ser l’Escola de Barcelona. És a dir, va fer una cosa semblant al que Otto Wagner va dur a terme a Viena o Berlage a Amsterdam. 

El reclam internacional

Visitar el Palau de la Música o l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és endinsar-se dins la millor obra de Domènech. Totes dues edificacions, declarades patrimoni mundial, respiren allò que va fer únic a l’arquitecte: són una declaració d’intencions d’un estil nou, trencador, identitari i nacional. A l’igual que altres obres com l’actual seu del Museu Tàpies, antiga seu de l’Editorial Montaner i Simón, on el joc de materials el fa una edificació única.  

Amb Domènech, el modernisme català va traspassar fronteres i, encara avui dia, posiciona l’arquitectura catalana com una de les més disruptives del món. I diu més: el modernisme català no comença i s’acaba amb Gaudí. Domènech i Montaner fa cent anys que no hi és, però la seva obra és un reclam infal·lible de la ciutat de Barcelona. Però també d’altres ciutats com Badalona, Canet de Mar o Reus, i Palma de Mallorca o Comilles ja fora de Catalunya. 

Just ara, amb motiu del centenari de la seva mort, s’han programat diferents xerrades, rutes, acords amb escoles i exposicions per donar a conèixer l’herència cultural i social d’aquest humanista. 

Precisament, una de les exposicions més completes, que ja ha obert les portes al Centre Obert d’Arquitectura, és “El llegat de Domènech i Montaner”, que es podrà visitar fins el 17 de setembre i que inclou més de 150 documents originals que es conserven a l’arxiu del COAC i que reivindiquen totes les facetes d’aquesta figura clau a la història de Catalunya. 

L’obra domenequiana és, per tant, cabdal per entendre el modernisme català, però també per conèixer a fons els moviments culturals europeus de la seva època. 

Segons el professor Ramon, el llegat d’aquest arquitecte és, a més, “molt coherent” i buscant paral·lelismes, en l’època contemporània, creu que Domènech podria ser el predecessor de la figura d’Oriol Bohigas, mort fa dos anys. Tots dos, per exemple, van presidir l’Ateneu Barcelonès i van dirigir l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. 

Àngela Zorrilla
Redacció Escola Sert

Per saber-ne més

• Domènech docent
• Exposició Centre Obert d’Arquitectura - COAC “El llegat de Domènech i Montaner”
• Conferència  a càrrec de l’arquitecta Clàuda Sanmartí “Domènech i Montaner, mixed-used a l’Eixample amb llum natural”
• 2023, Any Domènech
• Any Domènech - Generalitat de Catalunya (documentació i recursos divulgatius)
• Bibliografia