Sert, l'arquitecte darrere el nom

Josep Lluís Sert és un dels grans arquitectes de tots els temps. Racionalista influenciat per Gropius i la Bauhaus, va participar en iniciatives com el GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) i el grup ADLAN (Amics de l'Art Nou). Va portar a Barcelona Le Corbusier (de fet molts es refereixen a ell com Le Corbusier català) i va mantenir amistat amb artistes diversos com Calder, Picasso, Léger, Giacometti, Mondrian, Duchamp, Luis Buñuel o Joan Miró. El nom d'aquest últim va íntimament lligat a una de les seves grans obres, la Fundació Miró, l'exponent màxim del seu significat com a arquitecte: volum, llum, materials i la mediterraneïtat.

Coincidint amb els 25 anys d'història de l'Escola Sert, s'ha publicat un llibre biogràfic sobre Josep Lluís Sert, escrit per la seva neboda política, María de la Mar Arnús, comtessa de Sert. A Ser(t) arquitecto (Anagrama), Arnús reivindica la figura de l'arquitecte i la importància cabdal de la seva obra i del seu llegat.

"Sert va ser l'exemple gloriós i tràgic de l'optimisme radical de les avantguardes, així com de la curta i intensa història de l'arquitectura moderna d'Espanya [...]. La seva arquitectura no t'emociona com la de Le Corbusier, però et canvia la vida, incideix en allò que no es percep", resumeix Arnús.

Un aristòcrata amb conviccions republicanes

Josep Lluís Sert, nascut a Barcelona el 1902 en el si d'una família burgesa amb títol nobiliari, va ser un dels pares de la modernitat arquitectònica a Espanya i un dels arquitectes més reeixits internacionalment del segle XX. I això que Sert tenia pensat ser pintor, seguint l'estela del seu cèlebre oncle i mentor, Josep Maria Sert. Precisament va ser el seu oncle, amb qui l'unia una estreta relació que es trencaria per sempre amb la Guerra Civil a causa de la distància ideològica entre tots dos, qui el va animar a estudiar arquitectura. Anys més tard Sert asseguraria: "Com molts arquitectes, en el fons sóc un pintor".

El seu pas per la universitat va despertar en aquest jove burgès, que anava a classe amb xofer amb el Rolls Royce familiar, una profunda consciència social. Com explica Arnús, "Josep Lluís Sert va voler que la seva obra donés felicitat a les persones, i es va comprometre amb una arquitectura social, pensada per al benestar dels desafavorits". De fet, a la Barcelona de la República va crear, al costat d'altres companys, el GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), la branca catalana del GATEPAC, organisme que tenia com a finalitat difondre el racionalisme, i que va exercir una important tasca social construint escoles, hospitals i habitatges obrers.

D'aquest període destaquen dues de les seves obres més emblemàtiques, totes dues a Barcelona, ​​la Casa Bloc i el Dispensari Central Antituberculós. Anys més tard, Sert seria l'encarregat de projectar el Pavelló de la República a l'Exposició Universal de París de 1937, on es va exposar, per primera vegada, el Guernica de Picasso. Barcelona acull des de 1992 una rèplica exacta de l'original al barri d'Horta.

L'arquitectura tradicional d'Eivissa, gran influència en la seva obra

Entre les influències de Sert d'aquella època n'hi ha dues que marcarien la seva arquitectura futura: Le Corbusier, amb qui va establir una profunda amistat des que el va descobrir l'any 1926 i amb qui acabaria col·laborant en nombroses ocasions i Eivissa. En aquesta petita illa mediterrània va descobrir dos dels amors de la seva vida: la seva dona i figura cabdal en la seva vida, Ramona Longás, Moncha, i l'arquitectura tradicional eivissenca.

Sert va veure en aquestes antiquíssimes construccions que es fonien de manera natural amb la natura un model a seguir. "L'any 1931 va visitar Eivissa, va veure les seves cases pageses: cubs emblanquinats, ascètics, racionals, serens, que s'agrupen orgànicament... Sert veia en aquella societat humil i ancestral, i en la seva arquitectura, el model per relacionar l'ésser humà i vincular-lo al seu medi natural", explica la biògrafa de Sert.

De fet, el mateix Sert escriuria l'any 1934: "L'arquitectura eivissenca és una arquitectura sense estil i sense arquitectes. Unes construccions geomètriques senzilles, purament utilitàries, d'una dignitat exemplar, un repòs per als ulls i per a l'esperit... Tots els seus elements tenen la mida justa, la mesura humana". Qualitats, totes elles, que l'arquitecte intentaria plasmar en tots els seus projectes.

L'etapa americana: urbanisme i docència

L'esclat de la Guerra Civil va marcar la fi de la seva etapa a Barcelona. Inhabilitat per un tribunal militar de la dictadura per exercir professionalment a Espanya, l'any 1939 el jove Sert es trasllada als Estats Units, on residiria pràcticament la resta de la seva vida.

Va ser als Estats Units on va desenvolupar dues de les seves facetes més prolífiques: la urbanista –realitzant importants treballs destinats principalment a països llatinoamericans– i la docent. De fet, el 1953 va ser nomenat degà de l'Escola Superior d'Arquitectura de Harvard, càrrec que va ocupar fins a la seva jubilació, el 1968.

Anys més tard seria nomenat professor emèrit i doctor honoris causa per la Universitat de Harvard. Un reconeixement a la seva tasca docent i al seu llegat arquitectònic al qual se'n van sumar molts d'altres, com la Medalla i la Càtedra Honorífica d'Arquitectura Thomas Jefferson (1970), la més alta condecoració professional dels EUA.

Ja en l'època democràtica també va tenir el seu reconeixement aquí, amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, que Sert va rebre el 1982, un any abans de morir a la seva ciutat natal.

Sert no ha tingut ni tindrà mai el renom d'un Gaudí, però per als professionals de l'art i l'arquitectura, i per a tota la ciutat de Barcelona, ​​la seva figura no fa més que augmentar a mesura que passa el temps. Com resumeix la seva biògrafa, Sert era "artista, filòsof, arquitecte... i visionari, sí!".

Natàlia Bosch
Redacció Escola Sert