El valor que l’arquitectura ofereix a la societat

L’energia està deixant de tenir l’hegemonia com a indicador de sostenibilitat mediambiental, ampliant-se a altres determinants vinculats al concepte ecosistèmic de One health (una sola salut).  El creixement de la població i la seva expansió territorial, el canvi climàtic i la deforestació entre d’altres fan que calgui ampliar la mirada cap a les relacions interdependents entre la salut humana, la sanitat animal i el medi ambient. L’exposoma (conjunt de factors ambientals i d'exposició externs a què estem sotmesos a la nostra vida i que impacten sobre el nostre genoma a la nostra salut) cada cop pren més rellevància dins la medicina mediambiental. I segons els models actuals de determinants de salut, l’entorn físic té un pes mínim del 10%. Aquestes dades demostren com cada vegada augmenten més les malalties d’origen mediambiental, sent l’origen del 24% de la mortalitat mundial segons l`OMS.

Obsessió o indiferència?

La situació sembla greu i necessita accions urgents, davant de la qual podem optar per diverses vies: d’una banda, paralitzar-nos davant l’abisme que sembla que tenim per davant. O tot el contrari, assumir amb indiferència la situació amb la sensació de que no va realment amb nosaltres. Segons Aristòtil, al terme mig hi sol haver la virtut, i aquesta seria assumir la realitat i prendre partit actiu en implementar les mesures que poden estar al nostre abast per mitigar i redirigir la situació.

Què hi podem fer des de l’arquitectura?

L’entorn físic és un determinant important de l’exposoma. Des del planejament territorial i urbanístic ja hi ha diverses directives europees que promouen la reducció del trànsit rodat per una mobilitat activa, la introducció de biodiversitat als espais urbans i la mitigació de l’efecte illa de calor. Però que passa amb els edificis? Som una societat que principalment ocupa espais interiors, i amb la pandèmia hem experimentat que pateixen de deficiències de qualitat de l’aire, però també acústiques, d’il·luminació...

Aquesta experiència ens evidencia la necessitat de rehabilitar del parc construït no només per reduir el seu consum energètic, sinó per la millora de la qualitat biòtica dels espais interiors.  Aquesta necessitat ja comença a materialitzar-se a les llavors de les futures directives europees. Per tant, l’arquitectura esdevé una eina d’acció molt potent, ja que té la capacitat de materialitzar canvis socials a través de la tectònica, de la matèria que ens envolta.

Com ho integrem?

Els i les arquitectes no son mercenaris del CTE (Codi Tècnic d’Edificació). Tenim una formació que ens dona capacitat i eines per anar més enllà. Evidentment, el marc legal l’hem de complir, però si tenim altres coneixements que el transcendeixen és el nostre compromís professional d’aplicar-los.

Una de les passes principals per treballar-ho és conèixer amb més detall quines son les nostres necessitats com a éssers vius. L’arquitectura no només ens ofereix un aixopluc, sinó que facilita processos biològics, fisiològics, bioquímics... inclús emocionals i psicosocials. Com a arquitectes dissenyadors d’hàbitats per éssers viu, cal que descobrim i integrem les relacions que té l’entorn físic amb la nostra biologia, endinsant-nos en un món sorprenent.

Quines variables podem treballar?

Hi ha molts condicionants i molt variats... Un d’ells és la variable higrotèrmica: entendre com el nostre cos respon a diferents estímuls tèrmics. El seu coneixement ens dona eines per dissenyar instal·lacions de climatització òptimes. I, sobretot, entendre que abans de la definició de les instal·lacions hi ha la tectònica: reconèixer les propietats físiques dels materials que ens ajuden a crear una qualitat de l’ambient interior agradable a nivell higrotèrmic, acústic, lumínic, visual...

També quan comprenem que les relacions entre les nostres cèl·lules responen a estímuls elèctrics i bioquímics, fa que entenguem el disseny d’instal·lacions elèctriques i de telecomunicacions sota altres punts de vista ii això ens dona pistes sobre com traçar el seu muntatge.

Un altre exemple és la relació amb la llum: l’espectre lumínic no només ens hi permet veure i comprendre l’espai, sinó que regula el nostre sistema biològic. Per tant, és prioritari que més enllà de definir la quantitat de llum que hi ha en un espai (variable exclusiva que té en compte el CTE), podem incidir en la qualitat d’aquesta llum perquè acompanyi els nostres ritmes circadians. Part d’aquests continguts els podem trobar a la guia “espais interiors saludables” elaborada per la OCT del COAC.

També hem fet referència a aspectes psicosocials, recentment estudiats a través de les neurociències aplicades a l’arquitectura, que analitzen la resposta cognitiva del nostre cervell davant de diversos estímuls externs, definint quines variables fa que les persones estiguin més relaxades i augmentin el seu benestar. La presència de vegetació, tant sota criteris perceptius com també higrotèrmics, acústics... té una gran incidència, per això també cal integrar la biodiversitat als projectes, tenint prou eines per no defallir en l’intent.

Il·lusió per l’arquitectura

Aquesta aproximació que considera els entorns construïts com eines de millora del benestar i salut de les persones, fa que augmenti el valor que l’arquitectura ofereix a la societat. Els professionals que tenen eines per materialitzar aquesta sensibilitat tenen un potencial més gran per arribar a les persones usuàries. També l’exercici professional es viu des d’una vessant més humana, amb una satisfacció major d’aportar benestar a la nostra societat, augmentant la il·lusió de la nostra feina.

Per tant, tot i la complexa realitat que ens envolt amb una limitació de recursos mediambientals (i d’altres menes) podem trobar una aportació positiva i esperançadora que necessita del nostre empoderament, i aquest passa per ampliar el coneixement del que som capaços de fer per poder treballar amb aquestes eines.

 T’hi sumes?

Sonia Hernández-Montaño Bou
Directora del postgrau d'Arquitectura i salut de l'Escola Sert