El repte d’aconseguir espais públics inclusius

Estadísticament, en algun moment de la nostra vida, tothom necessitarà fer-se pas en entorns accessibles. Nens petits, pares amb cotxets, dones embarassades, viatgers carregats, persones grans o cuidadors, entre molts altres. I, sens dubte, persones amb mobilitat reduïda o diferents capacitats sensorials o cognitives, ja siguin temporals o permanents.
 
“Una reflexió que m'agrada fer és que la discapacitat no resideix tant a la persona sinó a l'entorn. Fins ara, hem dissenyat per a una majoria i col·locat pegats per als grups minoritaris. Gràcies al disseny inclusiu, cada cop més veiem més població amb discapacitat a l'espai públic, una mostra de normalització i integració del conjunt de la societat”, afirma Marta Bordas, doctora en arquitectura i directora del curs L'accessibilitat com a eina de disseny de l’Escola Sert.

Empatitzar, entendre les necessitats del conjunt de la població i integrar-les des de l'inici no només democratitza l'espai sinó que eleva la qualitat de l'arquitectura. De la mateixa manera que ha passat amb la sostenibilitat, que ha passat de ser un criteri gairebé residual en els projectes a un deure de compliment obligat, l'arquitectura accessible es troba en un moment similar.
 
“El repte per als arquitectes és mental. Com a professionals cal interioritzar l'accessibilitat i, sobretot, creure-hi”, afirma Albert Gassull, professor de l'esmentat curs i director de serveis de l'espai públic de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

L'evolució del disseny i la construcció inclusiva

Els inicis de l'arquitectura i de la normativa en matèria d'accessibilitat es van centrar principalment en suprimir les barreres arquitectòniques pensant en persones amb discapacitats motrius. “És lògic perquè són les més evidents i costoses d'implementar, especialment a l'entorn ja construït. Tot i això, les normatives evolucionen, com tot, per incorporar un altre tipus de necessitats, com són els temes comunicatius o d'orientació”, detalla Bordas.
 
Els passos de vianants, per exemple, han passat de ser un gual amb l'espai just per a una cadira de rodes o un cotxet per a nadons a un costat del pas, a ampliar-se a l'amplada total del pas de vianants.
 
També s'han anat incorporant paviments podotàctils per guiar les persones cegues en el recorregut quan naveguen per la ciutat o bucles magnètics que assisteixen les persones amb problemes auditius, usuàries d'audiòfons o implants coclears.

El gener d'aquest any va entrar en vigor una nova ordenança d'accessibilitat per als espais públics, l'Ordre TMA/851/2021, un document tècnic on s'estipulen les condicions bàsiques per no discriminar cap persona a l'accés i la utilització de l'espai públic urbanitzat.
 
Per a Bordas, les normatives estatals, autonòmiques i municipals, cadascuna amb els seus matisos, van totes (o haurien d'anar) de la mà. Tanmateix, més enllà de l'obligació de complir una llista de mínims, el que és interessant és entendre el perquè de les coses i no pensar en aquests marcs normatius com una limitació, sinó com una oportunitat de millora i creativitat. "Un disseny ben executat és capaç dʻeliminar la sensació de discapacitat", explica.
 
L'amplada de les portes o col·locar vidre a les portes dels ascensors no són decisions aleatòries. Permeten, en el primer cas, l'accés còmode de cadires de rodes, i en el segon, evitar que una persona, especialment si és sorda, no entri en pànic en cas que l'ascensor pateixi una avaria.
 
Gassull reconeix que, com en d’altres professions creatives, els arquitectes no són especialment amics de les limitacions. “Però no hem d'oblidar que dissenyem per a les persones, per a totes les persones, així que es tracta de capgirar-lo i fer servir la creativitat per trobar recursos i solucions que s'integrin a l'espai públic perquè aquest sigui millor sense que perdi la qualitat espacial”.
 

Complir criteris accessibles més enllà de les normatives

A més dels arquitectes i de la normativa que vetlla pel seu compliment, cal no oblidar que altres agents del sector també són responsables de la seva execució, especialment esl de la construcció o el disseny industrial.

“Sovint actuem sobre la base de pràctiques heretades i costa canviar la mentalitat. Personalment, em passa sovint quan vaig a un hotel i comprovo que l'habitació teòricament accessible no compleix els criteris exigits. Qui n'és el responsable? El dissenyador, l'industrial, l'equip de manteniment o la persona encarregada de validar-lo?”, es demana Bordas.

Per aquest motiu, l'arquitecta afirma que no només els arquitectes han de formar-se en accessibilitat, sinó que estén aquesta invitació a tots els professionals que directament i indirectament pensen i executen els principis de l'arquitectura inclusiva.

La rehabilitació, una qüestió pendent

Adaptar el parc construït a l'evolució que està experimentant el disseny universal comporta més dificultat. Recuperant el paral·lelisme amb la sostenibilitat, la normativa europea ja exigeix ​​que els habitatges millorin la seva eficiència energètica. Pel que fa a l'accessibilitat, Bordas reconeix que és, efectivament, una qüestió complexa d'abordar:

No obstant això, hi ha projectes arquitectònics en marxa. L'AMB, sense anar més lluny, està rehabilitant les plantes d'accés de la seu central. Un dels objectius és que aquesta reforma es converteixi en un exemple d’espai públic inclusiu. "Es tracta d´utilitzar la nostra seu com a concepte a replicar, de fer un pas més a través de solucions que integrin l´accessibilitat en el disseny, en tants àmbits com sigui possible, i demostrar que així millorem la qualitat de l´espai", explica Gassull.

L'Àrea Metropolitana ha rehabilitat els nuclis antics de poblacions com ara Sant Boi o el Papiol per democratitzar l'espai públic. També s'estan implementant amb més freqüència els anomenats jocs inclusius als parcs, perquè nens i nenes amb discapacitat no hagin de renunciar a una infància plena.

Les platges també estan incorporant eines. Per exemple, trobem itineraris accessibles, senyalització i informació visual, lavabos i dutxes adaptades, passarel·les de fusta que arriben el més a prop possible de l'aigua, zones d'ombra i cadires amfíbies que assisteixen el bany de persones que així ho requereixin.

Aquesta solució, però, implica la necessitat d'assistència de tercers, ja que, malauradament, el recorregut accessible acaba uns metres abans d'arribar a l'aigua. Continua sense estar resolt l'accés al mar de manera autònoma i segura; cal reflexionar si molts usuaris amb necessitats especials podrien valdre's per si mateixos si s'indaguen altres possibles solucions.

Aquest és només el principi d'un llarg trajecte, no sempre fàcil, però sí estimulant. Bordas planteja un exercici d'aparença simple que resumeix els principis de l'arquitectura accessible: pensar en les necessitats que tindrà el nostre futur jo sense renunciar a formar part del ric teixit social.

Acceptem el repte?

Lucía Burbano
Redacció Escola Sert