No, no ens cal tornar a la normalitat!

“Estar a casa”, “treure el cap per la balconada o la finestra” i “sortir pel barri” són per a la majoria de nosaltres tres de les activitats més comunes d’aquests dies. Accions que en algun cas han evidenciat necessitats —domèstiques i urbanes— de les quals no teníem consciència o que, simplement, formaven part de la nostra rutina, sense prestar-li molta atenció. Per exemple, a casa tenim la necessitat d’espais més flexibles per a albergar activitats diferents que abans fèiem fora. També en calen una bona orientació, espais exteriors, balcons, terrasses o simplement finestres amb vistes dignes. Mentre que al barri trobem la necessitat de més serveis de proximitat i de llocs més propers per dur a terme les poques activitats permeses, sense grans desplaçaments.

En estar fortament restringida la socialització i els desplaçaments en l’espai urbà, la nostra nova vida “confinada” ens està mostrant que el que necessitem, i no només ara, seria tenir la possibilitat de compatibilitzar la majoria de les nostres activitats quotidianes, associant les esferes de la vida productiva i reproductiva. En un àmbit més reduït, ens cal rescatar la dimensió de barri com un espai de centralitat que pugui satisfer aquestes necessitats i reduir mobilitat. En el fons el millor desplaçament és el que es pot evitar. Millorar l’existent hauria de convertir-se en la primera opció de projecte i les noves tecnologies poden ser, ara més que mai, aliats i no substituts, perquè la vida laboral i acadèmica puguin compatibilitzar millor amb la familiar. En una situació de pandèmia l’estar confinats s’ha convertit en la nostra única forma d’estar protegits. La casa i el barri —amb els “serveis” que ens proporcionen en major o menor mesura— són, de moment, la “cura” de la que disposem.

La suposada “normalitat” és la que ha produït la situació que estem vivint. La Covid 19 ha posat en evidència, d’una manera molt dramàtica i sense possibilitat d’escollir, una crisi sistèmica urbana en la qual interactuen factors ambientals i socials que qüestionen l’habitabilitat de les llars i de les ciutats: l’excés de contaminació de l’aire i acústica; la manca de qualitat ambiental de l’habitatge; la necessitat d’espais verds i de millor accés als serveis bàsics són només alguns dels problemes associats a la nostra vida quotidiana. El que necessitem ara és anar cap a una “nova” normalitat.

La casa és més que una suma d'estances: adaptació a llocs i maneres de vida domèstica

L’habitatge sorgeix com a necessitat de refugi i protecció, una segona pell que respon inicialment a unes condicionants d’un entorn del qual ens protegim i amb el qual ens relacionem. A aquest propòsit, Luigi Cosenza, en el text “Storia dell’abitazione”  de 1974, llança una teoria molt provocadora, avui més pertinent que mai: la involució de l’home comença des que s’acaba l’època primitiva, quan el tenir accés a un habitatge que pogués satisfer necessitats bàsiques, s’ha vist transformat en una mercaderia.

El mateix Cosenza, en el breu escrit “Farsa reale di un progetto ideale”, parla a propòsit d’un projecte d’habitatge unifamiliar que mai es va construir i comenta al seu “fictici” client: “Li diré una cosa amb la serenitat del metge que no té temps, ni manera d’explicar les seves receptes: aquesta casa és sobretot la seva medicina. I consoli’s pensant que no serà el primer a tenir una experiència semblant”. Des de fa anys, s’ha intercanviat la recerca de qualitat ambiental de la casa per la de solucions que optimitzen i sistematitzen la seva construcció, arribant a produir habitatges que, gràcies als avenços tecnològics i industrials permeten una gran capacitat d’adaptació tècnica (edificacions en altura , aïllades, condicionades, hermètiques) que, però, no responen a l’entorn o a factors ambientals.

En la publicació Quanta casa necessitem? Thoreau, Le Corbusier i la cabana sostenible, l’autor Urs Peter Flueckiger, es fa una pregunta molt pertinent a partir de l’anàlisi de dues cabanes cèlebres que neixen de la necessitat dels seus autors d’experimentar una manera de vida austera, simple i molt vinculat a l’espai natural: la cabana del Walden Pond d’Henry David Thoreau (3m x 4,6m) i Le Cabanon (3,3m x 3,3m), la caseta de fusta que Le Corbusier va regalar a la seva dona, Yvonne, a Roquebrune-Capmartin , a la Costa Blava.

Sempre s’ha parlat de les dues cases per la senzillesa de la seva solució arquitectònica i constructiva però hi ha uns detalls curiosos que val la pena recordar: Henry David Thoreau va viure en aquesta casa “durant dos anys, dos mesos i dos dies. S’alimentava de les mongetes que plantava, del que recol·lectava al bosc i pescava en el llac, però es desplaçava habitualment a la veïna localitat de Concord per rentar la roba i visitar amics”; per altra banda, en el cas de Le Corbusier, “L’amistat amb Rebutato és bàsica per entendre el Cabanon ja que el restaurant era, a tots els efectes, la seva cuina. Va construir una porta amb accés directe al restaurant, i això li evitava haver de guardar estris de cuina”. 

Les dues cabanes, construïdes per gaudir d’una condició de simplicitat i austeritat compten amb condicions de relació amb alguns serveis o activitats als quals els seus propietaris no poden renunciar: bugaderia i visites a amics, per Thoreau i restaurant per a Le Corbusier. Cases immerses en la naturalesa, aïllades, que no obstant això tenen com a plus necessari l’accés a necessitats imprescindibles per al benestar dels seus habitants.

En el recent article Com seran les cases després del coronavirus? Juli Capella comenta que “de sobte les nostres llars es convertiran en refugis; així va començar la cosa fa milions d’anys. A partir del virus, la casa tradicional burgesa del segle XIX i la funcional del XX, deixaran pas a un altre tipus de llar més càpsula o ‘cocoon’. De la màquina per viure, que va dir Le Corbusier, a l’enginy per sobreviure. [...] Però com va dir Henry David Thoreau, el de l’experiment de Walden, de què serveix una casa, si no està en un planeta tolerable on situar-la?”.

Un habitatge que cura és aquell que ens torna a posar en contacte amb la natura i que, per descomptat, ens fa sentir bé al seu interior; el que fa que estiguem connectats físicament i —avui també virtualment?— amb el nostre entorn i en el qual ens sentim còmodes i protegits. S’ha reflexionat molt sobre la importància de balcons i finestres en els habitatges —Candilis, Josic & Woods ja deien “Les finestres no són un forat a la paret”— espais de transició imprescindibles per connectar la casa amb l’espai exterior, però més important és garantir prèviament una bona orientació amb bones condicions de llum i vistes raonables. 

També s’ha fet èmfasi en la mesura dels habitatges, però més important encara és la qualitat dels espais: un pis de 50 m² podria tenir millor qualitat ambiental que un de 80m². S’ha posat l’atenció sobre els espais d’emmagatzematge, però més encara calen habitatges amb espais flexibles i capaços d’albergar usos i activitats no necessàriament vinculades a la vida domèstica, almenys fins ara.

Ara, més que mai, cal parlar d’arquitectura sostenible, amb un reclam a solucions més assenyades. Ja existeix el denominat Síndrome de l’Edifici Malalt (SSB). Es tracta d’un“un conjunt de simptomatologies i malalties originades o estimulades per la contaminació de l’aire en els espais tancats, però que també es pot veure agreujat per les condicions d’estrès pròpies de la feina, l’ús de materials sintètics o l’electricitat estàtica. Curiosament, amb freqüència és un dels efectes dels anomenats edificis «intel·ligents» o molt tecnificats”. La domòtica ha construït un imaginari de casa automatitzada que aposta per una eficiència energètica extrema i que, no obstant això, no és encara garantia de qualitat ambiental, ni d’un millor aprofitament de les condicionants existents.

El barri més que una suma de cases: centralitat i capacitat per caminar per a la vida quotidiana

Casa nostra és més que una suma d’estàncies. I la ciutat és més que la suma dels seus edificis i carrers, o d’una agrupació d’habitants que resideixen en un mateix espai geogràfic. “L’organització social i el sistema cultural depenen d’alguna cosa més que el nombre i l’heterogeneïtat dels individus; cal tenir també en compte l’estructura tecno-social, fonament organitzatiu de la societat”, diu Manuel Castells. Un espai d’escala intermèdia, entre casa i ciutat, ens pot brindar algunes solucions: als barris es pot enfortir la idea de proximitat com a base d’una solució ecològica per fomentar la vida de veïnat i reduir notablement la mobilitat així com la despesa d’energia i la contaminació associada als desplaçaments. “Tenir tot el que necessitem a menys de 15 minuts de casa” és la proposta de la “La Ville Du Quart d’Heure”, per a la ciutat de París.

Imaginar un futur en què ningú tingui el col·legi dels seus fills a més de 15 minuts de casa; que tothom arribi a la feina en un quart d’hora o tard aquest mateix temps en anar a supermercat, són els objectius de la proposta. Apostar per canvis més estructurals a escala de barri implica promoure una “ciutat de les cures”, més humana, justa i “saludable”. Fa molt de temps que donem prioritat a la ciutat productiva i a la feina davant de la reproductiva. El sistema de relacions és el que defineix el grau d’interacció entre espais —físics i socials, domèstics i urbans— i la qualitat de vida dels barris, implica entendre les relacions de proximitat o l’accés a espais públics i equipaments; per defensar i promoure el comerç de proximitat o per dotar de millor accessibilitat i així disminuir desplaçaments gràcies a la concentració d’activitats distribuïdes equilibradament.

En termes de mobilitat, pensar que el millor desplaçament és el que es pot evitar és ja una bona manera d’actuar. Si distribuïm la població en petits assentaments dispersos, es podria reduir el risc al contagi, però també es redueix la possibilitat d’una atenció sanitària millor i qualsevol servei públic es farà més costós, es perden els valors de la ciutat, de l’accés als serveis i és un model a la fi insostenible. 

S’ha d’apostar més per una ciutat policèntrica i metropolitana que corregeixi el model dispers de l’extensió per conurbació que coneixem, i que fagocita municipis veïns i distancia activitats, produint una mobilitat exacerbada. Cal apostar per una visió de ciutat que valori les necessitats quotidianes i que promogui equilibrar i compatibilitzar la ciutat productiva amb la reproductiva, la de la feina i la de les cures. Aquesta urbs també ha de millorar els espais però també les relacions entre ells, entenent el què, el com però també per a qui es plantegen les polítiques urbanes i intervencions.

Un altre tema a destacar és l’oportunitat de promoció de la bicicleta com a forma de mobilitat i de la feina telemàtica com a forma d’estalvi de desplaçaments. Ja sabem tots que amb la crisi Covid 19 s’ha produït una reducció significativa de la contaminació en general, tant per diòxid de nitrogen, com per soroll amb regeneració d’ecosistemes i relacions amb la natura. 

La mobilitat és un tema de salut pública, perquè l’ús i abús de l’automòbil ha portat molts efectes i malalties associades. Ara sabem que les pandèmies també s’expandeixen, desenvolupen i tenen efectes majors en les zones i habitants de ciutats més contaminades.

Tot i així, per a poder millorar la mobilitat urbana en termes de salut pública hem de treballar de diversa manera, centrar-nos en el ciutadà i les seves necessitats, al perfil de les persones, i en com afavorim a col·lectius com els nens i la gent gran, ia les activitats de proximitat. No es tracta de parlar només de fluxos de transport, sinó de condicions humanes i de qualitat urbana. Es tracta a més de mesurar amples de carrils, d’apostar per la qualitat dels recorreguts i fer que els carrers que siguin més amables, segurs i saludables, perquè la primera opció de desplaçament sigui caminar o fer servir la bicicleta, a més del transport públic: és a dir de donar-li el seu lloc al ciutadà com a vianant.

Sabem que promoure ciutats més aptes per caminar, i per tant menys contaminades, són un camí a seguir. Però en realitat també estem en un moment en què ja tenim un nivell d’acceptació per accelerar aquests canvis. Si mirem amb deteniment són molts els autors que han contribuït a rescatar carrer com a espai públic enfront de l’automòbil. Tenim més de 50 anys de l’experiència acumulada de la peatonalització de centre històric de Copenhaguen i de la construcció de l’Lijbaan, el primer carrer de vianants modern a Rotterdam, i més enrere totes les propostes sobre la unitat veïnal de desenvolupament tant en la seva versió americana, francesa i anglesa des d’inicis de segle XX.

Avui en actuar sobre la ciutat construïda és important entendre aquest gruix cultural heretat i totes aquestes mesures aporten beneficis en termes ambientals i de vitalitat urbana a l’espai públic per antonomàsia, que és el carrer. Però hem de ser autocrítics per veure a qui afavorim amb aquests projectes i a qui van dirigits els esforços. El nostre objectiu no hauria de ser la “peatonalització”, sinó l’adaptabilitat per a caminar,, com a condició ambiental difusa per enfortir les relacions de proximitat als barris. Molts projectes parteixen de la idea de guanyar espai a l’automòbil —cosa urgent a fer—, però és més important afavorir les relacions quotidianes de forma distribuïda, evitar generar gentrificació i especulació amb carrers molt elitistes i dominats per criteris estètics. Hauríem de fer que la “accessibilitat a peu” sigui més una accessibilitat a tots i no una mercaderia.

Tots estem d’acord sobre la importància de la casa com a refugi, hi ha qüestions claus com la qualitat ambiental de l’espai domèstic o el fet de tenir balcons, terrasses i vistes. També cal apostar per la contenció territorial —per afavorir major proximitat i Reduir dispersió— i garantir el dret a l’habitatge en bones condiciones de manera generalitzada, haurien de ser també prioritats.

Ciutats i arquitectures que curen i que tenen cura

Les ciutats també emmalalteixen. Això ja és una realitat demostrada i encertada. No obstant això, hauríem de començar a pensar en la ciutat com un lloc que protegeix i no com un lloc d’on fugir. Pensem en el cinema i en tantes imatges de ciutats mecanitzades, futuristes i distòpiques que han fomentat la idea del que és urbà com a lloc de perdició i de degradació, contaminat i deshumanitzat. Pensem en la ciutat màquina de pel·lícules com Manhattan (de Paul Strand i Charles Sheeler a la ciutat de Nova York); Metròpolis (de Fritz Lang, a la ciutat imaginària Metròpolis); Rien que les heures (d’Alberto Cavalcanti a la ciutat de París) o com Berlín, simfonia d’una gran ciutat (1927, Walther Ruttman). Pensem també en algunes de les pel·lícules rodades a EUA de Friedrich Wilhelm Murnau: Sunrise de 1927; Four Devils de 1928 o City Girl / Our Daily Bread de 1930. Aquests llargmetratges proposen una lectura de la ciutat que en alguns casos, segons Pierre Sorlin, apareix com un lloc imprecís, reconstruït en estudi, però els personatges l’exploren i la viuen en tots els seus espais i equipaments. És un arquetip del què és una ciutat, lloc perillós, de perdició davant el camp que potencia valors com l’honestedat i la senzillesa.

Si en els anys de la dècada de 1920 els imaginaris giren al voltant de la ciutat mecanitzada i alienant pel treball a les fàbriques, des dels anys 1980 els imaginaris cinematogràfics giren al voltant de ciutats distòpiques en escenaris de realitats virtuals i deshumanitzades amb espais urbans ombrívols, foscos, caòtics, degradats o absolutament solitaris. Pensem només en algunes d’elles: Los Angeles al 2019 (Blade Runner de Ridley Scott); Gotham City (Batman de Tim Burton); New York a 2263 (El Cinquè element de Luc Besson); Dark City (Dark City d’Alex Proyas); Sion (Matrix de Llana i Lilly Wachowski); Rouge City (A.I. Intel·ligència Artificial de Stanley Kubrick / Steven Spielberg); Sin City (Sin City de Frank Miller-Robert Rodríguez); París, Mombasa i una ciutat somiada (Origen de Christopher Nolan).

Seguint amb aquest repàs cinematogràfic, pensem finalment en la trilogia de Jacques Tatí, on aborda una crítica sistemàtica i a diverses escales, de la ciutat moderna: des de la visió irònica de la vida domèstica de la nova casa funcionalista en Mon Oncle (1958); fins a la visió de la ciutat deshumanitzada de la feina i de les oficines, en Playtime (1967) per acabar amb la crítica a l’excés de mobilitat i a l’ús del cotxe, a Traffic (1971). La ciutat, en l’imaginari contemporani i futur, sembla ser l’últim lloc en el qual hauríem o desitjaríem estar...

Com és una ciutat que cura, doncs? Promoure polítiques urbanes, arquitectures i barris que “cuiden i curen” ha de ser la resposta a la condició Post-Covid. Però això va més enllà dels nous projectes i de la mateixa gestió de la ciutat. Es tracta de fomentar processos de canvis sistèmics capaços de reconduir un model de ciutat que no ha valorat prou la necessitat de satisfer el dret ciutadà a unes arquitectures i barris habitables. I una ciutat que “cura” serà la que facilita l’accés just i distribuït a les necessitats bàsiques, que fomenta les interaccions socials, és la ciutat dels cossos i la natura en la seva vulnerabilitat plural, amb les seves relacions i la seva fam d’habitabilitat, seguretat i bellesa. Les nostres ciutats encara estan molt lluny d’aquest objectiu.

També podem tornar estratègicament la mirada cap al camp, com mostren les noves tendències de l’agroecologia, un fenomen que pot valorar els municipis buits i considerar-lo com un problema urbà. De fet també “el camp ja no va a càmera lenta”. En l’última exposició de Rem Koolhaas i AMO, al museu Guggenheim de Nova York: “Countryside. The future”, es planteja una reflexió sobre les transformacions profundes ambientals, polítiques i socioeconòmiques que també està vivint el món no urbà. Amb una mirada provocadora se centra en l’estudi de territoris rurals, remots, deserts i salvatges que formen el 98% de la superfície de la terra. Els resultats d’aquesta investigació són aterridors, inquietants —també sorprenents— i demostren que no estem estudiant suficientment tot el potencial del món rural per equilibrar l’urbà.

A cada època s’han plantejat solucions urbanes com a resposta a les urgències de moment, la visió higienista de la ciutat no és nova i fa part de la mateixa història de l’urbanisme. Aquesta concepció va donar origen a l’urbanisme dels carrers amples, les fonts, els espais verds, per recordar alguns exemples. Els higienistes criticaven la manca de salubritat a les ciutats industrials, així com les condicions de vida i treball dels empleats fabrils.

Per això, en el pensament higienista, un corrent desenvolupat des de finals del XVIII, animada principalment per metges, la malaltia era considerada com a producte social i en els estudis de tipus epidemiològic, era freqüent abundant informació sobre la ciutat com a mitjà geogràfic, econòmic i social. La malaltia era un problema urbà, també. I el bon funcionament de la vida de les ciutats necessita, amb sempre major urgència, assumir l’equilibri entre l’urbà i el rural com una solució a explorar novament.

Però la salubritat, estabilitat i seguretat de la ciutat depèn de moltes altres coses més i hem de prioritzar-les i mesurar-les per prendre millors decisions. Es parla molt d’arquitectures i ciutats que posen malalts. Pel que cal preguntar: Poden l’arquitectura i les ciutats ajudar a curar? Beatriz Colomina, autora del llibre X-Ray Architecture, —a propòsit dels efectes transformadors de la nova crisi sanitària— comenta: “S’assembla més a les epidèmies de còlera de segle XIX que van assolar ciutats de tot el món onada rere onada i van provocar enormes canvis en la infraestructura i el disseny urbà. La pregunta per a nosaltres és com el coronavirus canviarà l’arquitectura i la ciutat (...) els arquitectes estaven molt involucrats en el disseny de la salut, col·laborant activament amb metges i científics. Hem de despertar i fer-ho de nou!”.

No és casualitat que el terme guarir tingui a veure amb tenir cura, atendre o vigilar. L’origen etimològic de la paraula, prové del llatí curare que significa “tenir cura”. “No es tractava que l’edifici simplement albergués un programa sinó que el programa havia de ser integral amb la forma de l’edifici. El mateix Alvar Aalto afegia que” el principal propòsit d’un edifici és que funcioni com un instrument mèdic”, per tant podem avançar i partir de la idea que la casa és sobretot la nostra medicina, com deia Luigi Cosenza, que la ciutat del quart d’hora pot promoure la proximitat i el retrobament amb el proper, segons Carlos Moreno i que finalment “la ciutat no és el problema, la ciutat és també la solució”, segons Jaime Lerner.

Canviar tot perquè tot segueixi igual?

A la pregunta: pot tenir el Covid 19 alguna influència sobre la forma en què es plantejaran les ciutats en el futur? La resposta hauria de ser òbviament que sí, tot i que aquesta crisi hauria de servir per accelerar la posada en pràctica de noves iniciatives i formes d’intervenció en la ciutat que ja existien o que podrien estar en marxa. Pensar les ciutats del futur és repensar les ciutats del present, i això requereix molt coneixement, enteniment i interès compartit per resoldre problemàtiques urbanes que ja estaven molt presents abans de la pandèmia. Entre l’”adamisme” —d’inventar tot de nou que nega el gruix cultural lligat a la ciutat— i el fet d’estar subjecte a les inèrcies de l’urbanisme més tradicional a l’ús, hi ha molt per fer. La pandèmia no és una causa, és una conseqüència d’una forma d’urbanització depredadora del medi i del territori.

La visió de món en aquesta era de l’antropocè i l’omnipotència de l’home sobre el planeta, ens ha portat a creure que vivim “desastres naturals”, que ja no ho són tant com diria David Harvey perquè nosaltres som part del problema —encara que també hauríem estat part de la solució—. En termes evolucionistes el planeta no està en risc, el que sí que ho està és l’hàbitat així com la supervivència de la civilització humana i moltes espècies que vivim al. I un altre gran risc és que aquesta pugui ser una nova lliçó no apresa, amb unes influències limitadíssimes i que en major o menor grau no corresponen als canvis estructurals que es requereixen, per reconduir el món urbà cap a un model més just socialment i equilibrat ambientalment, com comenta Yuval Harari.

Moltes reflexions que s’han divulgat en aquests dies parteixen de l’imaginari de la volta a “la normalitat”, o, d’altra banda a propostes d’escenaris utòpics que prometen que les coses puguin canviar completament. “Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”, va dir Tancredi al seu oncle el Príncep de Salina a El Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. No es tracta en absolut de creure que pot canviar tot, si no de tenir objectius i compromisos sensats i concrets, per no caure en el parany del “gatopardisme”, on la nostra capacitat d’adaptació o acceptació ens faci creure que tot està canviant mentre tot segueix igual.

#joemquedoacasa

Miguel Mayorga y Pia Fontana
mayorga+fontana arquitectos
47è dia de confinament

Lectures recomanades

• Beatriz Colomina. X-Ray Architecture, Lars Müller, 2019
• Beatriz Colomina. La domesticidad en guerra, Actar, 2013
• Angelika Fitz and Elke Krasny (Editoras). Critical Care: Architecture and Urbanism for a Broken Planet. Editorial Architekturzentrum Wien and MIT Press
• M.P Fontana M., Mayorga. Luigi Cosenza Il territorio abitabile Alinea Editrice 2007
• Jan Gehl & Birgitte Svarre. How to study Public Life, Island Press, 2013
• Jaime Lerner. Urban Acupuncture, Island Press, 2014
• Giuseppe Tomasi di Lampedusa, El gatopardo