Les pandèmies i la ciutat

Ens enamorem i creiem que ningú s'ha enamorat abans que nosaltres, que amb el nostre primer petó, inaugurem el món… Tenim un fill i creiem que som els primers a haver tingut un fill… Ens trenquem una cama i només veiem gent enguixada i amb crosses pel carrer, gents que a penes ahir no estaven… Aixequem un edifici i ens imaginem que ningú ha sentit abans que nosaltres aquesta il·lusió primera de veure com creixen els pilars des del sòl, com apareixen murs i parets, com del no-res. Quan vaig començar a construir, fa ja més de 30 anys, els meus primers habitatges unifamiliars em semblaven maquetes a escala 1:1. Perquè cadascun imagina —o compte la seva història— des del seu passat, des de la seva història personal. I, fins llavors, només havia fet maquetes. Però hem de reconèixer-ho: tot just som una baula d'una espècie amb tendència a oblidar-lo tot.

També la ciutat oblida… Avui, hi ha missatges que ens arriben i ens compten com, cada cent anys, des de l'Edat mitjana s'han succeït pandèmies… pestes vàries, diversos episodis de còlera, tuberculosi, l'última gran grip espanyola del 1918 que, segons compten les cròniques, va matar a 50 milions de persones de les de llavors (que eren molts menys). Que siguin fruit de cicles de la naturalesa o provocats per l'home per a controlar la població, com algunes teories conspiratives pretenen demostrar, no és objecte d'aquesta reflexió (a certa edat, un veu possible una cosa i la seva contrària). Recordo que la meva mare comptava lo mortal que era la tuberculosi a la Pamplona de la seva joventut, en els anys quaranta i, com fins al descobriment de la penicil·lina, la vida de tanta gent penjava d'un fil. Sense moure'ns de Barcelona, l'Hospital Antituberculós de Sert i Torres Clavé, una de les joies del Racionalisme que tenim, respon a la necessitat de resoldre aquest problema sanitari, així com les Escoles de la Mar del noucentista Josep Goday, a la Barceloneta, pretenien fer sortir als nens de les escoles d'una Barcelona insalubre i afavorir els efectes terapèutics dels banys de sol i de mar. Perquè, si l'arquitectura no ajuda a resoldre els problemes de la gent, no és arquitectura: no té cap sentit.

De fet, sense la necessitat d'higienisme que sorgeix a l'Anglaterra del XIX (potser, el país més contaminat llavors, pel fet que va ser bressol de la revolució industrial) i s'amplifica en la Bauhaus, no podríem entendre tot el Moviment Modern la vocació del qual va ser la de construir uns habitatges més saludables, des d'una clara consciència social, amb ventilació creuada i unes seccions que permetessin l'assolellament de tots els habitatges. Deia el pare de l'escriptor colombià Héctor Abad Faciolince, metge de professió, al qual dedica el seu llibre El Olvido que seremos, que “la major part dels problemes sanitaris d'una ciutat com Medellín es resoldria, no amb més hospitals, sinó construint un aqüeducte que portés aigua potable a tota la ciutat”.

El ventre de l'arquitecte. Queda't a casa

Queda't a casa significa coses molt diferents segons la casa. Sense deixar Colòmbia, m'envien els meus amics un estudi en el qual es parla de la gran proporció de colombians que estan confinats en habitatges deficients (la Web La cadira buida xifra en 15.5 M les llars deficients, molts d'ells de auto-construcció, tant al mig rural, com a la ciutat. I, qui diu Colòmbia, diu també tantes ciutats llatinoamericanes (i també europees). Certament, no és el mateix, estar confinats en una casa amb jardí i vistes al mar, en un pis de l'Eixample de Barcelona de davants i darreres (en els quals tots els membres disposen de la seva pròpia habitació o poden apropiar-se d'un espai) o el com moltes famílies nombroses hagin de passar-ho, en pisos de tot just 50-60 m² en els quals el saló, de nit, es converteix, no en dormitori ocasional d'un convidat, sinó en el permanent d'algun o alguns dels membres de la família.  És evident que, com a arquitectes, tenim una enorme responsabilitat en la definició de l'espai públic (l'espai de tots), de l'espai domèstic... i de la relació del públic i el privat, dels intersticis…

Perquè estem tots confinats, però com deia Coderch, "tots som iguals, però uns més iguals que d'altres". Perquè per confinament, el d'altres ... I penso en els diaris de Robert Scott, en la seva carrera amb Amundsen, sense poder sortir del seu iglú, vivint els diversos mesos de foscor dels Pols, com li passa a la protagonista de la pel·lícula Ningú no vol la nit; penso en la Vila Diodati de Ginebra aquell estiu en què el cel es va enfosquir per l'erupció d'un llunyà volcà i en la qual, en sola una nit, van néixer dos dels monstres de el segle XX, el vampir i Frankenstein ... I penso en els presos, ells sí confinats i en aquest romanç anònim, El presoner, que diu així: “Que por mayo era por mayo, cuando hace la calor, cuando los trigos encañan y están los campos en flor; cuando canta la calandria y responde el ruiseñor; cuando los enamorados van a servir al amor; sino yo, triste, cuitado, que vivo en esta prisión, que ni sé cuándo es de día, ni cuándo las noches son, sino por una avecilla que me cantaba al albor. Matómela un ballestero; dele Dios mal galardón”. Doncs això. Perquè no és el mateix no veure el mar perquè no m'acosto a saludar-lo, sabent que puc anar en qualsevol moment ... que el no veure-ho per no poder sortir de casa.

Finestres

Fa anys, al novembre del 1999, al Museu Picasso, vaig veure una exposició que es titulava Picasso-Paisatge interior i Exterior, en què pintava paisatges d'Antibes, Mougins, de la Californie, paisatges que jo relaciono amb Matisse ("au fonds il n'ya que Matisse", deia el mateix Picasso), amb el retrat que Dalí li fes a la seva germana Anna Maria, d'esquena a la finestra, amb l'habitació de Van Gogh o, fins i tot, amb les Dones a la finestra de Murillo, en la qual una noia jove mira fora, embadalida, mentre l'altra, de més edat, somriu, en un gest entre tímid i maliciós. La finestra s'ha convertit aquests dies de confinament en el punt de trobada entre el dins i el fora, el lloc pel qual traiem el cap al món, pel qual sortir a aplaudir a les vuit als nostres sanitaris, al personal de neteja, a aquells que no poden deixar de treballar per nosaltres, en acte d'afirmació de col·lectivitat. Mai com ara hem valorat la nostra petita terrassa, balcó o finestra, mai com ara hem valorat tant el fet de poder sortir al sol.

Les finestres són els ulls dels edificis des dels de mirar a l'altre. I penso en les habitacions de la literatura ... a la Cambra de Jacob, al Jacob Room, de Virgina Wolf que tan bé reflecteix la pel·lícula Les hores (encara que aquesta estigui basada en la novel·la homònima de Michael Cunningham, un Virgínia que se sentia enclaustrada en el seu món i en el seu cos i que ja sabem com va acabar. i, en contraposició, penso en l'habitació amb vistes, A Room with a View, adaptada d'una novel·la d'E. M. Forster i aquesta passió que els anglesos sempre han sentit per fer el seu particular viatge a Itàlia. Finestres al cinema, a la literatura, en l'art, perquè necessitem finestres per veure, per ser ... I ajudar els altres a ser és, també, responsabilitat dels arquitectes.

Recolliment interior

Sé que hi ha gent que porta malament el confinament però, en general, sostinc que es tracta de gent amb poca vida interior, de gent que no sap estar a soles amb un mateix ... Perquè un sempre pot llegir i escriure (a mi, el que més m'agrada de llegir és escriure), cuinar, aprofundir en llaços familiars, fer aquelles coses que tantes vegades vam voler fer per a les quals no teníem temps, deixar volar la ment ... El temps (i més a mesura que ens fem grans, és més important que l'espai). Per això enfortir la vida interior em sembla bàsic ... Tenir les idees clares. Saber que no necessito que la meva dona malalta per saber que l'estimo i la necessito, com no necessito aquesta pausa forçada per tenir temps per llegir o escriure. Perquè llegeixo a diari i escric diàriament, també articles, llibres (en aquest moment estic traduint a l'francès meu llibre La Arquitectura como misterio, mentre el meu fill fa el mateix amb la versió anglesa), mentre avanço futurs números de la nostra revista digital que té una mitjana de 35.000 entrades per número i gent subscrita en un centenar de països (us passo el link per si us ve de gust entrar) una revista de referència, completament gratuïta, perquè aquesta és la manera d'arribar a tanta gent.

De vegades penso que, en cas de no poder pagar les nòmines a final de mes, les despeses del dia a dia, potser no tindria aquesta tranquil·litat d'esperit que em permetés llegir i gaudir de la lectura ... Tot i que, potser per això, sempre he tingut una estructura petita, una estructura molt estable que ja va sobreviure unida la crisi de l'any 2007, maquetant llibres i fent concursos en molts països (cal dir que els vam perdre gairebé tots, però que, amb els quals vam guanyar, vam poder anar equilibrant la balança). A les glaciacions van sobreviure no els animals més forts, sinó els que van saber adaptar-se millor al nou paradigma. Encara que, d'altres, penso que, justament, és el fet de llegir cada dia, la cosa que em permet anar-me'n a dormir amb les preocupacions dels altres que, sovint, ho passen pitjor que jo i no mirar-me el melic, no escoltar-me, no compadir-me. I començar, renovat, cada dia. La literatura és, també, una finestra (mai tan necessària com ara).

La pandèmia ens obliga a tots a fer de la necessitat virtut. A comprovar que no érem tan amos de la nostra vida, com crèiem (tota una lliçó d'humilitat), a assumir que som un ésser social i, o sortim enfortits com a societat, o no sortirem (tota una lliçó de la solidaritat necessària), a acceptar que, de vegades la vida es contreu (tota una lliçó de resignació, d'acceptació), ens ensenya que podem passar amb la meitat de la meitat del que crèiem fonamental i imprescindible (tot un bany de realitat). Hem canviat mobilitat, espai per temps ... Aprofitem-ho... Quants, en moments difícils, després d'una malaltia o un accident que els ha obligat a parar han descobert la seva veritable vocació o com donar un nou enfocament a les seves vides?

Hi haurà una arquitectura del confinament? En quin sentit la crisi de l'epidèmia pot alterar la nostra visió dels espais domèstics o públics?

Una videoconferència no substituirà mai una reunió, però ens demostra com innecessaris eren tants viatges com fèiem, en molts casos (llevat que els viatges tinguessin una altra missió). És com aquest absurd de l'economia global i la deslocalització (encara no entenc per què és més barat una joguina que ve de la Xina que un fabricat en el llevant espanyol —sí que ho entenc, és una forma de parlar— o com poden costar tan poc alguns bitllets d'avió ... O com, en el mateix vol, hi ha d'altres que viatgen per la meitat del que jo he pagat (sempre he estat una nul·litat en això d'aconseguir ofertes). És clar que el cost real és un altre, la petjada de carboni. Deia el meu pare que era de necis confondre valor i preu ... Potser aquest sigui el model a canviar.

Treballar des de casa nostra avui és més possible que mai. No només possible, sinó obligatori ... Però ja fa molt que molta gent disposa d'un espai a casa des del qual treballar i connectar-se. És clar que no tots els treballs ho permeten ... Jo puc pensar, dibuixar, donar instruccions, treballar en xarxa amb els col·laboradors, fer avançar les coses, donar corda al món ... Però els edificis necessiten algú que, físicament, els construeixi. De tota manera, no deixo de pensar que hi ha una cosa pròpia de l'Edat Mitjana a tota aquesta tornada als orígens, però és que, potser, és un model que, com a societat, no hauríem d'haver abandonat. En català tenim una expressió que el defineix molt bé ... "Menjar poc i pair bé".

No crec que la crisi vagi a promoure un nou model de fer arquitectura, com tampoc la crisi de l'any 2007 va suposar un canvi, més enllà de reconèixer els fastos inútils de la foguera de les vanitats del capitalisme salvatge ("més ètica i menys estètica", va resar el lema d'una de les Biennals de Venècia de l'època) ... Perquè, una dècada després, es continuen construint edificis icònics en països joves (i amb múscul) amb necessitat d'autoafirmació (Xina o Emirats). I les revistes que es van esquinçar les vestidures segueixen publicant les obres recents d'aquells que un dia van ser desacreditats com "arquitectes estrella" (sempre he pensat que hi ha dues pistes, una per la qual corren aquests pocs i una altra, per la qual correm els altres). Per això, potser, el més interessant sigui la necessitat provocada de transformar hotels en hospitals (tipològicament tampoc són tan diferents), i pavellons d'exposicions i palaus de congressos en hospitals de campanya medicalitzats (el que demostra que són més interessants els edificis-caixa que els edificis-estoig (per seguir una terminologia de Campo Baeza). Però això ja ho fan, cada dia, els meus amics de PMMT perquè saben que el temps que estalvien en la construcció d'un hospital, el poden quantificar i traduir en salvar vides . Sorgirà un nou Shigeru Ban que, com en el terratrèmol de Kobe, decidís utilitzar el cartó com a material portant? És possible ... La creativitat humana sempre sorprèn.

La veritat és que passar tantes hores tancats a casa, ens deu fer pensar en la importància de l'espai domèstic, un espai que es requereix flexible i adaptable, on els espais d'apropiació (aquests espais sense ús assignat, com expliquen molt bé Txatxo Sabater i Ricardo Guasch) són fonamentals perquè cadascú pugui fer seva, la seva pròpia casa. Vaig sentir un cop explicar l'Ignacio Paricio que a l'hora de comprar un habitatge no havíem de fixar-nos si tenia parquet o no, o les marques de les aixetes que sempre podríem canviar, sinó en comprar l'habitatge més gran que poguéssim pagar, el millor comunicat i el millor orientat, perquè la superfície, l'orientació i la seva situació respecte a la resta de la ciutat, són factors que mai podrem canviar.

De xarxes socials i del que ens espera

Ja sé que avui en dia, a més de les finestres que esmentàvem, tenim uns altres ulls, les pantalles de l'ordinador, les dels nostres iPhone, portàtils i altres dispositius que, connectats a Internet, ens permeten rebre notícies del món en temps real. Mai va ser més fàcil estar informat (clar que "quanta saviesa es perd després de la cultura, i quanta cultura es perd després de tanta informació"). I és cert que el confinament és menys dur, si un parla, de cada dia, amb gent de tots els punts del planeta amb els quals s'ha creuat. Així la sensació de solitud és menor.

Objecció, gràcies al meu fill, que els anglesos tenen dues accepcions per dir que estàs sol, alone i lonely, que és com un alone amb tristesa. Nosaltres només un. Per les xarxes circulen, aquests dies, missatges "bonistes", Fermatevi... "Pareu, la terra necessita respirar" ... "No podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema" ... i els grups s'omplen de likes, cors, polzes cap amunt i altres emoticones. Parlen de fi de cicle, de nou paradigma, que "anem al llit en un món i ens despertarem en un altre" ... I no dic que no tingui la seva part de raó ...

A la vida -i en la història- hi ha punts d'inflexió. A la del món i en la de cadascun de nosaltres, com si fóssim un pàl·lid reflex de tot el que succeeix fora. Però jo no ho crec o, si se'm permet, no sé si el món que surti d'això serà millor, perquè sortirà més pobre, més endeutat, perquè els aturats es comptaran per milions, perquè molts, si no cobren, no podran pagar el lloguer ... Hi ha qui ha perdut la casa, ja no dic si perd un familiar estimat, les aigües cristal·lines dels canals i els defineixes solcant els mars, sospito que li importaran més aviat poc. Perquè el planeta necessita respirar, sí, però la gent menjar. I si no es treballa la terra, la terra no dóna fruit. Però hem de ser capaços de mirar més enllà del nostre melic.

Voldria creure que sortirem tots junts, que el món serà més solidari (voldria creure, però no ho crec, per la tendència a oblidar a la qual em referia al principi d'aquestes línies). Em conformaria que es blindés la sanitat i no hi hagués més retallades, amb independència del color polític que governi: el personal sanitari són els autèntics herois d'aquesta guerra...

Voldria creure, finalment, que serem capaços de construir un món més sostenible, d'una major eficiència energètica. Perquè, potser la crisi del coronavirus sigui només la bestreta d'una més gran que ens vindrà per l'escalfament global de la terra, si no reaccionem a temps. No, no crec que la terra vagi a desaparèixer, la terra porta aquí uns quants milions d'anys abans que apareguérem nosaltres i ha viscut glaciacions, l'extinció dels dinosaures i l'antropocè. A la terra li dónes temps i recupera el que és seu, ho he vist amb les tantes piràmides, avui convertides en turons soterrats per la vegetació, tant en el món maia de Yucatán, com a Angkor Vat, en l'altre extrem del món. La terra pot viure sense nosaltres, nosaltres no podem sense la terra. És important que canviem la nostra mentalitat d'amos a usuaris i fer com algunes tribus índies d'Amèrica del Nord: pensar que la terra la vam heretar dels fills i no dels pares, perquè és a ells a qui haurem de donar comptes.

Perquè d'aquesta sortirem, i tant que sortirem, l'important és perdent el menor nombre de plomes possibles. Haurem après la lliçó?

#joemquedoacasa

Octavio Mestre
Arquitecte i escriptor
40è dia de confinament