Notícia |
Actualitat
Tendències
Territori i urbanisme

Plantes, Animals, Homes, Ciutats i Camps

UNITS CONTRA EL CORONAVIRUS

Un llibre pot recomanar altres llibres? Un árbol en la casa et demostra que és possible. Ens presenta cinc propostes relacionades amb plantes, animals, homes, ciutats i camps. Una excel·lent manera d'evadir-nos en temps de confinament.

(Foto: Plegopaper).

Compartir

Sóc un llibre que llegeix. Els llibres se solen escriure després d'haver llegit. A mi em va passar el mateix sol que, com sóc un llibre que es reescriu, necessito continuar llegint. Si a les meves lectures els puc treure profit per a alimentar a algun dels meus cinc capítols, les subratllo i les guardo per a quan no aconsegueixo que la vida em sorprengui. Acostumo a escriure alguna nota al marge que m'indiqui a quin capítol li vindria millor aquesta inspiració. Escric una P, una A, una H, una C i una I, o una C i una A, per a nomenar, de forma abreujada, als meus capítols dedicats a les Plantes, els Animals, els Homes, les Ciutats i els Camps.

El que posa la mà i el llapis, i poca cosa més, per a escriure'm s'ha passat el matí ordenant tots els calaixos i armaris de la cuina. Mai li havia vist fer una cosa així. De veure'l m'han entrat ganes d'ordenar jo també les meves coses de menjar, una cosa que mai no hauria fet, i ell tampoc, de no estar vivint en aquesta distopia. Aquí teniu el resultat del treball en el que he passat la tarda sencera.

Si a les meves lectures els puc treure profit per a alimentar a algun dels meus cinc capítols, la subratllo i la guardo per a quan no aconsegueixo que la vida em sorprengui.

Per a les Plantes

Per a introduir el llibre he trobat un paràgraf que el defineix molt bé i que, si jo fos una persona com vosaltres, m'agradaria que fos el meu epitafi:

 «A veces he pensado con bastante profundidad; pero raramente con placer, casi siempre en contra de mi gusto y como a la fuerza: la ensoñación me relaja y me divierte, la reflexión me fatiga y entristece; pensar fue siempre una ocupación penosa y sin encanto. A veces mis ensoñaciones terminan en meditación, pero mis meditaciones terminan con mayor frecuencia en ensoñación, y durante estos extravíos mi alma vaga y planea sobre el universo en alas de la imaginación, en éxtasis que superan a cualquier otro goce.» (p. 108)

Això és el que tenia subratllat i marcat amb una P:

«Atraído por los risueños objetos que me rodean, los considero, los contemplo, los comparo, aprendo en fin a clasificarlos, y heme aquí de pronto tan botánico como necesita serlo quien sólo quiere estudiar la naturaleza para encontrar sin cesar nuevas maneras de amarla.

No busco tampoco instruirme; es demasiado tarde. Además nunca he visto que tanta ciencia contribuya a la felicidad de la vida. Trabajo en cambio por darme distracciones dulces y simples que puedo gustar si esfuerzo y que me distraen de mis desdichas. No tengo ningún gasto que hacer, ningún esfuerzo que tomar para vagar indolente de hierba en hierba, de planta en planta, para examinarlas, para comparar sus diversos caracteres, para notar sus relaciones, sus diferencias, para observar en fin la organización vegetal con objeto de seguir la marcha y el juego de esas máquinas vivas, de buscar a veces con éxito sus leyes generales, la razón y el fin de sus estructuras diversas, y de entregarme al encanto de la admiración reconocida para con la mano que me hace gozar de todo esto.» (p. 116)

Primera propuesta de lectura

Les propostes literàries comencen per Las ensoñaciones del paseante solitario de Rousseau. (Plegopaper).

«Me gusta, incluso, ver a los animales domésticos reafirmar sus derechos innatos, y dar pruebas de que no han perdido del todo sus salvajes hábitos originarios ni su vigor».

Per als Animals

  • Henry David Thoreau (Concord 1817-Concord 1862), Un paseo Invernal, M. Nava, tr., Madrid, Errata Naturae, 2014.

Aquest autor nord-americà es definia com a «inspector de torbs i diluvis». Quina pena no haver-lo conegut. M'hauria ofert per a ser el seu aprenent, encara que estic convençut que m'hauria rebutjat. Li agradava treballar sol.

«Los hindúes soñaron que la tierra se apoyaba sobre un elefante, y el elefante sobre la tortuga, y la tortuga sobre una serpiente, y aunque quizá sea una coincidencia sin importancia, no estaría de más recordar que recientemente se ha descubierto en Asia el fósil de una tortuga lo suficientemente grande como para sostener a un elefante. Confieso que tengo cierta debilidad por estos caprichos salvajes de la imaginación que trascienden el orden del tiempo y la evolución. Constituyen el esparcimiento más sublime del intelecto. A la perdiz le encantan los guisantes, pero no los que le acompañan en la cazuela. […]

Me gusta, incluso, ver a los animales domésticos reafirmar sus derechos innatos, y dar pruebas de que no han perdido del todo sus salvajes hábitos originarios ni su vigor, como cuando la vaca de mi vecino se escapa a principios de primavera y nada alegremente por el río, una corriente fría y gris de unas veinticinco o treinta varas de anchura, crecida por el deshielo. Igual que el bisonte cruzando el Misisipi. A mis ojos, esta hazaña confiere mayor dignidad a todo el rebaño, de por si digno. Las semillas del instinto quedan preservadas bajo los gruesos cueros de las reses y los caballos, como la simiente en las entrañas de la tierra, durante tiempo indefinido.

Siempre nos sorprende cuando las reses dan muestras de su espíritu juguetón. Un día vi a una docena de terneros y vacas corriendo y retozando de un lado al otro, divirtiéndose torpemente, como ratas gigantes, como simples gatitos. Agitaban la cabeza, levantaban el rabo y corrían arriba y abajo por la colina, y entonces fui consciente, tanto por sus cuernos como por su comportamiento, de su relación con la tribu salvaje de los cérvidos. Pero, ay, un repentino y sonoro «¡so!» apagó al instante su ardor, convirtiendo la carne de venado en carne de vaca y endureciendo sus músculos y tendones como los de una locomotora.» (pp. 94-96)

«En Nueva Inglaterra se escucha a menudo que cada año nos visitan menos palomas, que nuestros bosques no les ofrecen suficientes hayucos. Del mismo modo, se diría que, a medida que crecen los hombres, cada año son menos los pensamientos que los visitan: la arboleda de nuestra mente se ha ido devastando y vendiendo para alimentar las hogueras de la ambición o se ha enviado al aserradero. Apenas queda una ramita sobre la que podrían posarse. Ya no anidan ni crían entre nosotros. En la estación más favorable quizá atraviese el paisaje de la mente una sombra tenue, impulsada por las alas de alguna idea en su migración primaveral u otoñal, pero, al mirar hacia arriba, no logramos apreciar la esencia del pensamiento mismo. Nuestras ideas aladas se han convertido en aves de corral. Ya no se elevan y sólo miden su grandeza con la de algunas especies de Shanghái o la Conchinchina. Esos grandioooosos pensamientos, estos grandioooosos hombres de los que tanto se habla.» (pp. 111-112)

Segunda propuesta de lectura

Henry David Thoreau, un dels pares de la literatura estatunidenca, també està present en les nostres propostes lectores. (Plegopaper).

Després de tant de passeig i tanta explosió de vida ens quedarem quiets, molt quiets, molt molt quiets.

Per als Homes

  • Edgar Lee Masters (Garnett 1868-Elkins Park 1950), Antologia de Spoon River, J. Bosquet y M.A. Llauger, tr., Girona, Llibres del Segle, 2012.

Després de tant de passeig i tanta explosió de vida ens quedarem quiets, molt quiets, molt molt quiets.

Tots els poemes d'aquest llibre porten el nom d'un habitant mort i enterrat en el cementiri de la ciutat imaginària de Spoon River. Ells ens parlen des del més enllà per a deixar testimoniatge de la seva última paraula, en una sort de cor d'epitafis creuats que revelen el vostre costat més fosc i decadent. Després d'una lectura com aquesta haig de reconèixer que us admiro i us compadeixo a parts iguals.

«Chase Henry
Vaig ser en vida el borratxo del poble;
quan em vaig morir, el rector em va negar l’enterrament
en terra sagrada.
La qual cosa va resultar ser una sort per a mi.
Aquest terreny el van comprar els protestants
i van enterrar-hi el meu cos
al costat del banquer Nicholas
i la seva esposa Priscilla.
Preneu-ne nota, oh ànimes prudents i pietoses,
de quina manera els corrents contraris de la vida
poden honorar morts de vida vergonyosa.» (p. 33)

«El jutge Somers
Com és possible, digueu-me, que jo era el més erudit dels advocats,
que em sabia el Blackstone i el Coke
gairebé de memòria, que vaig fer el millor discurs
de tots els que s’ha sentit en un tribunal, i que vaig escriure
un sumari molt elogiat pel magistrat Breese—
com és possible, digueu-me,
que jegui aquí sense cap senyal, oblidat,
mentre que en Chase Henry, el borratxo del poble,
té el seu bloc de marbre, amb la seva urna a sobre,
en la qual la natura, amb irònic humor,
ha plantat una herbota que fa flors?» (p. 37)

Una propuesta de libro sobre ciudades

La poesia tampoc pot faltar en aquestes propostes. Edgar Lee Masters és l'opció triada. (Plegopaper).

Els pocs humans que gosen saltar-se les normes, i tracten de buscar la llibertat en les nostres pàgines, cremen amb nosaltres.

Per a les Ciutats

  • Ray Bradbury (Waukegan 1920-Los Ángeles 2012), Fahrenheit 451, J. Subirana, tr., Barcelona, Proa, 2020.

Sent jo un llibre se'm fa difícil parlar d'aquest. En ell, tots nosaltres, els llibres, som perseguits i condemnats al foc. Els pocs humans que gosen saltar-se les normes, i tracten de buscar la llibertat en les nostres pàgines, cremen amb nosaltres. La resta de la humanitat viu confinada per voluntat pròpia, no com ara, atrapats per la por al fet que la seva vida social vagi més enllà de la seguretat de les pantalles que envaeixen les seves cases sense finestres i les seves ments sense voluntat.

En aquest paràgraf tenia dues anotacions: una H i una CI. És una cosa que em sol passar. Em costa definir bé les fronteres. Ho deixo aquí, a Ciutats, prop d'Homes. Demà probablement ho canviaré.

«Dóna a la gent concursos que puguin guanyar recordant la lletra de les cançons més populars, o el nom de les capitals dels estats, o quant blat de moro produí Iowa l’any passat. Atipa’ls de dades no combustibles. Farceix-los de fets fins que no puguin més però se sentin excel·lentment informats. Així els semblarà que pensen, tindran la sensació que es mouen sense que realment es moguin gens. I seran feliços, perquè aquesta mena de fets no canvien. No els donis matèries esmunyedisses, com ara la filosofia o la sociologia, per començar a lligar coses. Això duu a la malenconia. Qualsevol home que sigui capaç de desmuntar un aparell de televisió mural i tornar-lo a muntar, i avui dia gairebé tothom sap fer-ho, és més feliç que un altre que miri de quantificar, mesurar o comparar l’Univers, que no pot ser quantificat o mesurat sense fer sentir l’home bestial i sol.» (p. 101)

Aquí sí que tenia anotada només una C.

«A l’altra banda del carrer i cap avall s’alçaven les altres cases, amb les seves façanes llises. Què era allò que la Clarisse havia dit una tarda? «Cap porxo davanter. El meu oncle diu que n’hi havia. I de vegades la gent s’hi asseia, a la nit, xerraven quan en tenien ganes, es gronxaven al balancí, no xerraven quan no tenien ganes. De vegades, senzillament s’asseien allà i pensaven en les coses, les capgiraven. El meu oncle diu que els arquitectes van eliminar els porxos perquè no quedaven bé. Però el meu oncle diu que això fou només l’excusa teòrica que donaren, que la raó veritable, amagada dessota aquesta, era probablement que no volien que la gent s’estigués asseguda d’aquella manera, sense fer res, gronxant-se, xerrant. Tot això era la mena de vida social equivocada. La gent xerrava massa. I tenien temps de pensar. Així doncs van eliminar els porxos. I els jardins, també. Prou de jardins on poder seure. I fixi’s en els mobles. Ja no hi ha balancins. Són massa confortables. Cal mantenir la gent dreta i en moviment. El meu oncle diu... i... el meu oncle diu... i... el meu oncle...» La veu d’ella anà apagant-se.» (p. 104)

Propuestas literarias relacionadas con la casa

Bradbury i la seva cèlebre distopia també ens acompanya en aquest article. (Plegopaper).

«La estación de los vergeles en flor es tan pasajera y tú sabes que estos motivos son de aquéllos que alegran a todo el mundo».

Per als Camps

  • Vincent Van Gogh (Zundert 1853-Auvers-sur-Oire 1890), Cartas a Theo, Instituto del libro de la Habana, tr., Barcelona, Barral, 1971.

Al febrer de 1888 Van Gogh viatja al sud de França i queda meravellat pels seus paisatges de camp. Pinta sense parar. Pinta i escriu. En total li va enviar al seu germà Theo més de sis-centes cinquanta cartes. L'última la portava en la seva butxaca el dia que es va pegar un tret en el pit enmig d'un camp de blat. Malmès escriptor!

Transcric aquí un fragment de dos de les cartes a Theo:

« […] He aquí el pedido:

20        Blanco de Plata, tubos gruesos
10        Ídem blanco de Zinc,
15        Verde Veronés, tubos dobles,
10        Amarillo de Cromo, limón, íd.,
10        Amarillo de Cromo (Nº dos), íd.,
3          Bermellón, íd., 
3          Amarillo de Cromo, .º tres, íd.,
6          Laca geranio, pequeños tubos, recientemente molidos: si están engrasados los devolveré.
12        — común
2          Carmín,
4          Azul de Prusia, tubos chicos,
2          Mina anaranjada, tubos chicos,
6          Verde esmeralda, tubos chicos

Ni que decir que si compras los colores para mí, mis gastos aquí disminuirían en más del 50 por ciento.

Hasta ahora he gastado más en mis colores, telas, etc., que para mí. Tengo además, un nuevo vergel para ti; pero ¡por Dios!... hazme llegar el color sin tardanza. La estación de los vergeles en flor es tan pasajera y tú sabes que estos motivos son de aquéllos que alegran a todo el mundo. Tan pronto como pueda pagar la caja y el franqueo (este último sin duda más barato aquí en la pequeña estación que lo resultaría en la de Lyon) te enviaré los estudios.

Por el momento, estoy sin un céntimo, como ya te lo he dicho (475).

Esta mañana he trabajado en un vergel de ciruelos en flor; de pronto ha comenzado a soplar un viento formidable, un efecto que yo no había visto jamás hasta aquí y que volvía por intervalos. De tiempo en tiempo, el sol, que hacía resplandecer todas las florecillas blancas.

¡Era realmente bello!... Mi amigo el danés vino a buscarme, y corriendo a cada momento los riesgos y el peligro de ver por el suelo todo mi equipo que se estremecía, continué pintando —hay en este efecto blanco mucho de amarillo con azul y lila, el cielo es blanco y azul. […] (476)» (pp. 194-195)

«el cielo es blanco y azul». Rés més a afegir.

 

#joemquedoacasa

 

Un árbol en la casa
www.unarbolenlacasa.com
@unarbolenlacasa
25è dia de confinament

Foto de portada: Plegopaper

Comparteix el teu comentari i participa a la conversa

Les teves dades es mantenen privades i no es mostren públicament.
CAPTCHA
L'enviament de comentaris es modera, de manera que no apareixen immediatament.