Reflexions sobre la marxa. L’any que va canviar les nostres vides

Per a qui ha de cuidar algú, el treball productiu es complica. La combinació es fa més difícil perquè, amb la ubiqüitat múltiple, el treball productiu no acaba mai, les hores es dilaten i es fa més invasiu. És preocupant, sobretot, en dones que porten la major part de la càrrega de l’assistència, amb menys feina compartida a casa, i especialment amb persones grans o menors a càrrec. Aquesta situació està empitjorant la desigualtat generada pels rols de gènere.

La nostra societat no valora les tasques reproductives ni productives de l’assistència i, no obstant, en la pandèmia són les que no han pogut parar. Són les tasques i feines menys valorades econòmicament i culturalment. Incloent-hi el personal sanitari, el 70% del qual són dones.

La pandèmia no ha afectat igual homes i dones, i el pes de les feines i responsabilitats ha caigut, novament, sobre les dones. Aquesta desigualtat es verifica de diferents maneres, des de la producció acadèmica fins al maltractament masclista. Han augmentat els maltractaments a les cases, pel fet de passar-hi més temps a causa de les restriccions o, fins i tot, per la possibilitat de teletreballar. S’ha estat més temps exposada i amb el maltractador, comptant amb menys possibilitats per demanar ajuda.

La producció acadèmica de les dones també s’ha vist afectada, donada la falta de corresponsabilitat en les feines d’assistència; les dones han baixat de rendiment comparat amb l’any anterior: la covid i les quarantenes tenen gènere.

El 2020

Aquests mesos han permès posar en primer pla que es fa necessari equilibrar el treball productiu i el reproductiu: això significa que s’ha exacerbat la importància que té cuidar-nos, cuidar la ciutat, cuidar la terra. Tant els sans com els malalts hem necessitat molta assistència: a casa, als carrers, al mercat i als hospitals. Tot ha pogut parar –evidentment, amb uns costos econòmics i socials indubtables– menys l’assistència.

La pandèmia ha emfatitzat la importància de recuperar espai i temps per a les persones. Realment, la nostra vida està tan mediada per la producció, per fer, per córrer d’un costat a un altre, que aquesta situació ens ha fet aturar en la ciutat real, ens ha fet tenir uns altres temps (els temps d’espera en una botiga, per exemple, ens han fet necessàriament més pacients).

Es fa fonamental, de nou en la història de les ciutats, recuperar el que és pròxim: el nostre barri, l’espai públic i els comerços. En aquest sentit, hauríem de reflexionar també sobre la manera com consumim. Consumir el que necessitem i de proximitat.

Les ciutats, en aquesta recuperació d’espais per a les persones, han començat a aplicar de manera ràpida una cosa que era necessària, que s’anunciava, que és limitar l’espai utilitzat pels cotxes. Ens hem adonat, també, que necessitem espais per a un oci no productiu, per a un oci d’estar. Aquest és el gran canvi que ha accelerat la pandèmia a la ciutat: recuperar la ciutat per a la vida i l’estar, que no té a veure amb el consum ni amb el treball productiu.

En èpoques passades, l’espai del carrer era un espai més ambigu, utilitzat per diferents mitjans i per diferents raons: joc, religió, mercat. Però, en realitat, el carrer modern s’ha especialitzat tant que ha impedit altres usos. No es tracta de re-especialitzar-lo per a una altra activitat, sinó de pensar en carrers respectuosos amb la varietat.

Evidentment, la qüestió no és que el cotxe desaparegui de la ciutat, perquè uns quants són necessaris, però sí que s’ha d’entendre una altra lògica: cal desconstruir la falsa llei de la selva (que van inventar els éssers humans), una llei on mana el més fort i el més poderós. Per tant, el fonamental és crear aquest espai per a totes les persones, per conviure de manera diferent i entre diferents.

La clau està en això, conviure diferent, posar altres regles, recuperar la naturalesa que alguna vegada hi havia hagut en aquests espais on avui hi ha asfalt. No són noves, aquestes idees, però sí que s’han convertit en imperioses.

En una crisi climàtica sense precedents, la pandèmia està demostrant que els humans necessitem unes condicions mínimes per viure. Hem de parar de domesticar o industrialitzar els territoris i permetre que la naturalesa convisqui amb nosaltres.

No obstant això, encara veiem com cada dia s’aproven noves autopistes, noves variants en el territori, i no s’aproven nous transports públics. Un dels problemes greus que tenim tant a l’AMB com a l’RMB és la falta de transport públic entre municipis, que permeti comunicació entre ells sense passar per Barcelona.

Un resultat d’aquest moment hauria de ser no destinar més inversió en vies per als privats sinó en infraestructures per al transport públic, les bicicletes i la mobilitat dels vianants. Si no es fa com més aviat millor, per a les ciutats serà molt difícil fer front a una mobilitat gairebé obligada per l’escassetat d’opcions.

En aquest sentit, es pot pensar a utilitzar les infraestructures construïdes, aquestes autopistes, per a un transport col·lectiu que pugui funcionar a demanda i de resposta ràpida: una gestió intel·ligent (smart) del transport públic.

En el cas de Barcelona i l’AMB, el 74,2% de la mobilitat és sostenible, entesa en el sentit de feta a peu, amb bicicleta i en transport públic. Aquesta dada expressa que l’ús del cotxe no és extensiu: el problema és que aquest ús necessita molt espai, massa. Significa, també, que fem moltes activitats relativament a prop de l’habitatge.

Per això, reforçar la pluricentralitat és un projecte de futur, així com repensar la producció: en la crisi del 2008 es va veure clar –i en aquesta, ha tornat a passar– que cap societat es pot basar en un monocultiu. Resulta necessaris, de nou, la producció i el consum locals.

La terra es queda sense una sèrie d’ingredients, deixa de ser efectiva, i per això existeixen les rotacions; la naturalesa ens indica que hauríem d’aprendre més d’aquest mecanisme. Qualsevol producció intensiva acaba morint-se. Els ecosistemes són més complexos, així que en realitat hauríem de ser conscients de la relació entre el que la terra permet produir i el que produïm.

Hem de repensar la nostra manera d’estar en el món. No crec que hagi de ser un atac de bogeria. Cal començar a poc a poc. Es tracta de començar a fer canvis cadascun de nosaltres, com es pugui, assumint les pròpies contradiccions. Ningú és perfecte. Jo mateixa: el que més trobo a faltar és viatjar, i és molt contaminant.

El 2021

Si parléssim de la ciutat, de Barcelona en concret, durant l’any que tenim al davant hauríem d’actuar de manera tàctica per crear a tota la ciutat aquests espais públics per a l’estar. Això significa convertir els carrers en vies per a l’estar quotidià divers i emfatitzar les solucions per respondre a les necessitats derivades de l’assistència, no solament per a vehicles.

Una altra qüestió fonamental, de què s’ha parlat molt i que hauria de continuar pensant-se, és el teletreball: com i en quines condicions es fa. El teletreball té un efecte en els entorns quotidians, és a dir, en els desplaçaments dels treballadors. Evidentment, desplaçar-nos menys és un mecanisme per atacar la contaminació, entre altres qüestions.

Però no sóc partidària de l’ús de la casa per treballar, sobretot per a les dones, sinó que apunto a un teletreball en espais compartits pròxims a casa, que fins i tot podrien ser oficines disposades per les empreses en diversos barris de la ciutat. Que se surti de casa i que el desplaçament a peu també doni vida al carrer.

Velles reflexions sobre el futur

Com a civilització, hauríem de pensar que per estar en el món som ecodependents i interdependents. Així que resulta fonamental, de nou, reconèixer-nos com a humans, com a animals ecodependents, perquè formem part d’un sistema més gran en què existim amb altres espècies. Som part d’aquest tot, no en som la cúspide: és important passar d’una idea jeràrquica en què l’home se situa al capdamunt, després les dones, després els pagesos i pageses, després la terra i els animals… a una idea circular: a una concepció de civilització circular i en xarxa.

Si som conscients que formem part d’un ecosistema, sense jerarquia, serem conscients que la nostra casa és la que és. No es tracta de canviar l’urbs per la fugida de la ciutat –a la dita “urba”–, o la Terra per Mart. La solució individual no és cap solució, per més que uns quants se’n puguin anar a la urbanització o a Mart.

Interdependència és la idea que els éssers humans, com a animals, depenem els uns dels altres, necessitem altres persones perquè ens cuidin des que naixem. Per tant, s’ha de reconèixer aquesta interdependència, que dura tota la vida i en diferents circumstàncies, i deixar a un costat la idea que l’ésser humà –com explica molt bé Katrine Marçal a ¿Quién le hacía la cena a Adam Smith?– existeix només per competir i, com més independent, millor. Cap home pot estar sol del tot o fer-ho tot sol.

Hem de trencar aquesta idea del superhome en pro d’una relació d’éssers humans interdependents (afectivament, materialment, en en l’assistència). És una realitat que, si és assumida, ens porta a col·laborar, a cooperar, i no a competir.

Si aconseguim començar a pensar totes les nostres accions –i les accions professionals– amb aquesta mirada, podria canviar la direcció en què ens comportem diàriament: pensaríem en els efectes de les nostres accions en l’ecosistema i en les nostres relacions.

L’ecodependència i la interdependència són idees fortes per repensar-nos.

Per Zaida Muxí, Grup de Dones Arquitectes del COAC, en diàleg col·laboratiu amb Ana María Álvarez