L’hora de l'arquitectura cooperativa

Així funciona el model de vivendes cooperatives

L'arquitectura cooperativa té una de les àrees d'actuació principals en l'àmbit de l'habitatge social col·lectiu. Aquesta forma de propietat alternativa també requereix la creació de projectes que surtin de les maneres més comunes d'actuar a l'edificació.

Els habitatges cooperatius es basen en dos principis: un model de cessió d’ús i la propietat col·lectiva. Si anem per parts, la primera proposa un nou model de tinença d’habitatge, en el qual les persones residents adquireixen un dret d’ús sobre els habitatges. El propietari de l’edifici és un col·lectiu de persones constituït en cooperativa.

Són pisos públics? El sòl on s'edifiquen els habitatges pot ser propietat de la cooperativa o una cessió per part de l'Administració per un temps determinat. Per participar en un concurs de cessió d’ús, el primer pas és constituir-se com a cooperativa i comptar amb els tècnics, un model de convivència i un pla econòmic ja dissenyat.

“Nosaltres, els arquitectes, comencem a treballar en aquests projectes en una fase molt inicial; des de com aconseguir el solar o edifici públic o privat, definir les necessitats del grup i fent estudis preliminars per veure si aquestes expectatives es poden complir des del punt de vista espacial i econòmic”, explica Carles Baiges, arquitecte de Lacol, estudi que dirigirà la primera edició del curs Introducció a les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús.

Participació i decisions col·lectives

En paral·lel a les fases habituals que divideixen un projecte arquitectònic, hi ha una sèrie de qüestions que es treballen amb el grup i les decisions del qual s'han de consensuar abans de passar a la següent fase.

“Dins de la cooperativa, alguns temes es decideixen amb tota l'assemblea o en una comissió dedicada a arquitectura. El fet de treballar en comunitat ens fa estar atents a coses que abans potser ni consideràvem perquè són col·lectius amb necessitats normalment no resoltes, com poden ser els nens i nenes o la gent gran”, comparteix Baiges.

Incorporar criteris de sostenibilitat sol ser un altre dels desitjos del grup. En aquest cas, no es tracta de solucions cares ni de màquines que requereixin molt de manteniment, sinó que habitualment es dissenyen sistemes passius o s'utilitzen materials amb una petjada de CO2 nul·la o mínima.

Acostumat a comunicar-se amb un únic interlocutor, fer-ho amb un grup que a més no té experiència en disseny o construcció requereix “un canvi de xip”. Això implica “un canvi en el llenguatge emprat, adaptar les eines de treball a persones sense formació tècnica o establir mecanismes de decisió com a grup i que l'arquitecte sigui qui ajudi a executar-lo”, enumera Baiges.

Els espais comuns, la zona ‘noble’

Si l'abordatge dels projectes arquitectònics cooperatius és innovador, més interessant és el concepte d'espai públic/privat, el valor del qual es tergiversa si el comparem amb un projecte 'convencional'; les zones comunes es redueixen a l’espai entre l’entrada de la finca i l’ascensor i la seva orientació no és la més favorable, per destinar la major part dels metres quadrats als habitatges.

“La cooperativa és una construcció molt social. L'espai i la circulació de l'edifici són fonamentals i es dissenyen per generar interaccions entre veïns a les zones comunes. Sovint suposa un sobreesforç, com ens està passant en un projecte en construcció a Manresa, on hem d'adaptar l'escala, que volem que sigui oberta i agradable, a fortes mesures contra incendis”, exemplifica.

Baiges afirma que aquesta innovació és possible perquè es tracta de projectes que es dissenyen per a un grup de persones “reals”, no pensant en un usuari estàndard definit pel mercat immobiliari.

“Part de la tasca de l'arquitecte és aportar-hi més informació i fer pedagogia. També avisem que aquest model no és per a tothom, que t’ha d’agradar viure en comunitat”, explica.

Com es financia l’arquitectura cooperativa

El primer pas, doncs, és constituir el grup tractor i definir el lloc. A mesura que es van aterrant els detalls es comença a definir la mida dels habitatges, a cercar més futurs llogaters que s'uneixin al projecte o les necessitats econòmiques que perfilaran la inversió inicial necessària.

Per exemple, a La Balma, promogut per la cooperativa Sostre Cívic amb Lacol com a arquitectes, el 20% del projecte de construcció de l'edifici es va finançar amb el capital social aportat inicialment pels cooperativistes i el 80% a través del finançament de la banca ètica Fiare.

Cada usuari abona una quota mensual entre 600€ i 800€, que permet tornar el préstec bancari i que inclou les despeses dels espais comuns. Si decideix abandonar el seu habitatge, l'usuari recupera el total del su capital inicial.

Baiges assenyala que actualment a Barcelona hi ha una vintena de projectes que o bé ja estan funcionant o que compten amb un solar adjudicat. L'arquitectura cooperativa a Catalunya va començar el 2014, impulsada per entitats com l'esmentada promotora Sostre Cívic. Fora d'Espanya, Suïssa, el Quebec, l'Uruguai o Dinamarca són els països que més aposten per aquest model disruptiu de tinença de sòl.

Una arquitectura de premi

L'arquitectura cooperativa ja està rebent importants reconeixements al sector. Lacol i el projecte d'habitatges La Borda, van guanyar la categoria d'Arquitectura Emergent dels Premis d'Arquitectura Contemporània de la Unió Europea - Premis Mies van der Rohe 2022. El seu projecte va ser elegit entre un elenc de 532 obres de 41 països.

“No ens premien únicament a nosaltres, sinó que posa en valor aquesta alternativa de convivència, d'aproximació a l'habitatge. El premi del 2021 concedit a Lacaton & Vassal ja apuntava cap a aquesta direcció,” valora Carles Baiges.

L'arquitecte recorda que l'aproximació a l'habitatge col·lectiu ja va viure un auge i expansió a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, quan es va edificar molta vivenda social. Tot i això, des de llavors, poques coses han passat i ara ha arribat el moment de reconèixer el seu valor.

“L'arquitectura convencional és més rígida i no s'adapta als canvis personals, de convivència o als models de família actuals. La cooperativa permet, en canvi, que ens replantegem com funciona un habitatge, qüestionar certs models i adaptar-nos a les necessitats dels usuaris”, reflexiona.

Aquesta flexibilitat s'exemplifica a més d'una altra manera. Per exemple, no es descarta l’intercanvi de pisos entre usuaris si es produeixen circumstàncies vitals que així ho requereixin, ja que el concepte d’habitatge cooperatiu no es regeix pels mateixos termes legals que un contracte de compra o lloguer. Per a Baiges, això obre un món de possibilitats que abans ni existien.

Lucía Burbano
Redacció Escola Sert