Urbanisme i persones: les ciutats són dels seus habitants

​Salut, benestar social i medi ambient a les ciutats

Posar la vida al centre de l’urbanisme. Tan fàcil i tan difícil com això. L’interès de la planificació urbana està virant cap a tres eixos relacionats entre si:

1. La salut comunitària, entesa, per exemple, com la qualitat de l’aire que respirem.
2. El benestar social, o que la ciutat sigui més amable en les tasques quotidianes; també s’anomena ciutat de la cura. 
3. El medi ambient, enfocat a la cura de l’hàbitat i dels sòls no urbanitzables que ens envolten i que són un gran pulmó: els boscos o l’agricultura.

“La gran dificultat és que això representa un canvi de paradigma”. És el que diu Mònica Beguer, codirectora del curs Urbanisme al servei de les persones. Salut, benestar social i medi ambient de l’Escola Sert, juntament amb Helena Cruz. Totes dues són sòcies del despatx TerritorisXLM i expertes en les necessitats de les ciutats i els territoris contemporanis. 

La covid-19 ha accelerat aquest canvi, “ens ha fet entendre que això és molt més urgent del que ens pensem”. La pandèmia ha prioritzat la salut i ha fet que ens adonem de com el benestar s’entén i es viu de manera molt diferent si vivim en infrahabitatges o si habitem en espais més generosos, tant a escala d’habitatges com en l’àmbit urbà. “Sovint, els congressos d’urbanisme ignoren la urgència climàtica, i s’intenta justificar apel·lant que és una qüestió dels ambientòlegs, no dels arquitectes”, lamenta.

“Venim d’una inèrcia de molts anys i d’un món capitalista que estableix unes regles del joc que són complicades de canviar, tot i que sempre hi ha marge per fer les coses d’una altra manera”, apunta en positiu Mònica Beguer.

El terreny de joc és la Llei d’Urbanisme, que permet repartir i quantificar drets i deures. Els jugadors són els tècnics i els polítics, encarregats d’apostar pels aspectes qualitatius no recollits per les lleis. Quina és la millor manera de dissenyar una ciutat? Quines seran les prioritats? Productives i econòmiques? De qualitat de vida i veïnal? Els carrers seran amables amb els vianants o afavoriran el vehicle privat? N’hi ha prou amb conceptes com el de “superilla”?

​Urbanisme tàctic, un concepte “antic” que torna

Acupuntura urbana, urbanisme tàctic… són conceptes que s’estan recuperant i que s’alineen amb els nous objectius urbans. “L’acupuntura urbana vol mantenir els elements preexistents i actuar de manera més puntual i menys agressiva per aconseguir la millora urbana d’un determinat lloc”, la defineix Beguer. “L’urbanisme tàctic fa una actuació mínima, després observa com els usuaris es relacionen amb aquesta intervenció i a partir d’aquí s’avalua i es generen aprenentatges”, afegeix. 

Hi ha ciutats i pobles capdavanters a aplicar aquest canvi de paradigma. Algunes, com Vitòria, van ser pioneres amb la seva anella verda, el conjunt de parcs que envolten la ciutat i que té el seu origen en un projecte de restauració ambiental iniciat el 1993 que ha transformat la perifèria degradada en un espai natural d’alt valor ecològic. 

Pontevedra i la seva estratègia de pacificar el centre o París i el concepte de ciutat dels 15 minuts són altres exemples que Mònica Beguer cita, tot i que no s’oblida de Barcelona i la seva aposta per convertir-se en una ciutat de barris.

“Es parla poc sobre el nou 22@, què és l’aposta per una ciutat mixta que vol mantenir els seus elements preexistents tenint cura de la quotidianitat i alhora mantenint i fomentant el teixit productiu dins de la ciutat”, apunta.

Europa assenyala el camí per posar les persones al centre

Tenim clar que l’urbanisme ha de posar l’ésser humà al centre. Però, per on comencem? “Projecte a projecte, el gran canvi succeirà quan les lleis s’adaptin, ja que, malauradament, sense instruments que ens obliguin a fer-ho, depenem de la voluntat dels tècnics i dels ajuntaments”, argumenta l’experta.

En aquest sentit, la Unió Europea podria ser la gran impulsora, mitjançant mecanismes com els Fons Next Generation i l’Agenda Urbana 2030, dos instruments que s’alineen amb aquests objectius. 

A Catalunya, Berga n’és un exemple d’aplicació, amb la planificació d’accions i orientacions estratègiques per al barri vell i la seva relació amb altres àrees de la ciutat des d’una perspectiva estructural pel que fa a la seva configuració física i socioeconòmica. Aquest pla és el resultat d’un procés ampli de participació institucional i ciutadana.

La participació ciutadana és un altre factor clau, perquè és una eina que permet que tècnics i polítics donin resposta a necessitats “reals”. 

El següent pas seria, segons Beguer, una transparència més gran sobre la despesa dels diners públics per entendre quina és la rendibilitat de la inversió feta per cobrir aquestes necessitats. Això també serveix per generar aprenentatge.

​Diagnosi integral i dades d’accés obert

Hi ha valors que podem mesurar, però existeixen aspectes “qualitatius” que no es poden quantificar amb la mateixa metodologia. “En el curs que s’imparteix a l’Escola Sert incidim en com elaborar una bona diagnosi integrada, que inclou aquesta participació i treball de camp i que mai no poden ser només tècniques”, explica l’arquitecta i urbanista.

Aquest procés també serveix per establir els indicadors que permeten avaluar els resultats, tot i que explica que aquest punt és complex perquè l’impacte no sol valorar-se l’endemà d’entregar un projecte urbà, sinó anys després. “Des de la nostra parcel·la el que proposem és que aquests plans incloguin una estratègia d’avaluació i seguiment per definir quins són els indicadors que ens diuen on cal incidir de manera prioritària”, continua.

La base per a aquests indicadors són les dades d’accés obert, com el cens o el padró, que serveixen per construir-ne de nous que són resultat del treball de camp, les entrevistes amb tècnics municipals i la participació ciutadana. Vet aquí la paraula integrada.

Un urbanisme a escala humana és una meta que tothom comparteix, en major o menor mesura. D’aquí que cada vegada més el tema estigui en l’agenda de la conversa mediàtica (i, per tant, política), on és inevitable trobar posicions apriorístiques i ideològiques que contaminen el concepte mateix d’urbanisme al servei de les persones.

En això està la importància cabdal, en el cas dels professionals de l’arquitectura, de formar-se apropiadament i de conèixer les eines i els instruments que permeten als experts oferir solucions a les necessitats d’humanitzar el nostre entorn. Ni més ni menys.

Lucía Burbano
Redacció Escola Sert