La neuroarquitectura és una arquitectura connectada amb l'ésser humà

Què és la Neuroarquitectura?

“La Neuroarquitectura és la primera àrea de coneixement centrada en l’estudi de les reaccions neurofisiològiques als estímuls sensorials produïts per l’entorn natural i artificial. És la primera disciplina que ens proporciona resultats objectius aspirant a determinar quins processos neuronals produeixen les nostres reaccions conscients i inconscients en interactuar amb l'entorn”.

Així presenta l'Escola Sert la seva nova formació on line, Introducció a la neuroarquitectura aplicada al projecte arquitectònic.

Tot i això, el que descriu aquest paràgraf introductori no sempre va ser així:

“Arran de la pandèmia, la gent s'ha adonat que habita casa seva amb el cos i que hi ha friccions amb l'espai. De mica en mica, des de la Revolució Industrial, l'arquitectura s'ha anat unint a la tècnica, la tecnologia i la innovació. Així s'ha pogut enlairar-se de l'essència biològica d'habitar l'espai”, explica Ana Mombiedro Lozano. Aquesta arquitecta també és docent i divulgadora especialista en neurociències, i codirectora del curs esmentat juntament amb Alba Méndez García.

La relació entre el cos humà i l’arquitectura

Els espais creen i provoquen tot un seguit d'estímuls. Aquests inputs es comuniquen amb el nostre cos, que els transforma en informació sensorial i percepcions subjectives que generen una reacció.

“La neuroarquitectura estudia el projecte d’arquitectura com una unitat multisensorial, una polifonia que és indivisible. És com compondre una òpera. Primer has de conèixer el funcionament de tots els instruments, conèixer el llenguatge musical en què aquests instruments s'expressen i tenir una partitura que permeti plasmar-ho”, compara l'arquitecta.

Mombiedro no amaga que ficar-se a la pell de l’usuari és un desafiament, però un de fascinant. Comprendre, per exemple, com reaccionem en visualitzar materials compostos per diferents textures genera una sèrie d'informació.

"La visió envia senyals al nostre sistema nerviós per comunicar-li, sense que intervingui el tacte, el que està veient i quina textura té", assenyala. És la rèplica del sistema límbic, en diàleg constant amb el còrtex i amb el nostre cos, encarregat de regular les nostres respostes fisiològiques i emocionals.

Una qüestió és la reacció instantània, i una altra com la racionalitzem i processem. Mombiedro cita l'arquitectura de Daniel Libeskind per diferenciar entre totes dues. La primera, recolzada en els materials i les textures, genera una reacció. La segona, basada en l'ús que l'arquitecte fa de la llum i del so, en provoca una altra de ben diferent.

Per què els arquitectes han de conèixer la Neuroarquitectura?

L’arquitecta ho resumeix així: “L'experiència de l'arquitectura té més a veure amb la interacció dels sentits que amb la nostra relació geomètrica. Els arquitectes estem condemnats per Euclides. Som presoners de la geometria quan es tracta d'una disciplina que és més a prop de la medicina”, opina.

Endinsar-se a la Neuroarquitectura permet que l'arquitecte transmeti al client que l'arquitectura ens cuida. No és justificar decisions arbitràries, sinó comunicar al client el valor humà de l'obra. “Es tracta de preguntar al client com vol viure la seva vida, no on vol que li col·loqui la rentadora”, resumeix Mombiedro.

Posar en pràctica aquesta metodologia que uneix Arquitectura i Neurociència requereix una formació constant i d'agilitat en l'ús d'una sèrie d'eines.

“Al principi necessites parar molta atenció a, per exemple, fer un mapeig d'olors, un altre de sons o de connexions visuals. Com més ho treballes i l'interioritzes, més s'incorpora als projectes arquitectònics”, assenyala.

La metodologia que uneix ciència i arquitectura

Al curs que comença al novembre s'explicaran les eines que s'utilitzen actualment i, potser encara més rellevant, quins tipus d'estudis avalen aquestes eines.

“S'utilitzen dispositius que es fan servir a la Neurociència per mesurar biomarcadors com el ritme cardíac, la resposta galvànica de la pell, l'encefalograma o l'expressió facial i que estem intentant traslladar a l'arquitectura. Al curs descobrirem el seu potencial”, avança.

A més de recopilar dades, cal introduir-les en un marc que proporcioni conclusions útils. Per això consisteix en un procés que continua investigant-se amb assaig i error.

“A Qualia Estudio, que dirigim l’Alba i jo, fem servir aquesta tecnologia que contrastem amb entrevistes als usuaris. Cal utilitzar metodologies d'anàlisi interpretativa en què demanem que redactin la seva experiència, enregistrem les entrevistes i busquem nexes comunes entre aquestes persones que indiquin quina ha estat la seva relació amb l'entorn”, aprofundeix.

Exemples de Neuroarquitectura

La arquitecta e investigadora en Neuroarquitectura explica que su aplicación es especialmente relevante en la distribución de espacios y en el contacto entre el interior y el exterior, como por ejemplo, la compresión y descompresión física de un espacio. Pone como ejemplo la arquitectura hospitalaria.

L'arquitecta i investigadora a Neuroarquitectura explica que la seva aplicació és especialment rellevant en la distribució d'espais i en el contacte entre l'interior i l'exterior, com ara la compressió i la descompressió física d'un espai. Posa com a exemple l'arquitectura hospitalària.

“L'interior d'un hospital sol ser un volum enorme que es comprimeix en entrar a la consulta mèdica. Això repercutirà en la nostra sensació corporal i generarà sensació d'angoixa, ja que ens mimetitzem amb l'espai”, exemplifica.

Gaudí, el primer neuroarquitecte

Al curs que coimpartiràn a l'Escola Sert, les directores proposen estudiar l'arquitectura d'Antoni Gaudí, algú que, segons explica l’Ana Mombiedro, va entendre perfectament que la natura és la primera 'neuroarquitecta', ja que té la capacitat de proporcionar pau i confort.

“Materializarem el valor intangible de l'arquitectura de Gaudí amb aquarel·les, dibuixos a llapis i una anàlisi del valor sensorial de la seva arquitectura. El seu treball s'ha analitzat des de molts punts de vista però no des d'aquest, i creiem que aquí és on rau el seu valor”, comparteix.

Humanització dels paritoris

Mombiedro cita també com a exemple de Neuroarquitectura la feina de Marta Parra i Ángela Müller sobre la humanització dels paritoris, i el de Maria Auxiliadora Gálvez i la seva investigació sobre la somàtica. Aquesta darrera disciplina explora, des de la filosofia i des de metodologies pràctiques, el desplegament de construccions materials i/o imaginàries que configuren els nostres mons polítics, socials o ecològics.

Lucía Burbano
Redacció Escola Sert