Fa alguns anys des d'Arquitectes de Capçalera vam atendre a Dolors, una dona gran al Raval de Barcelona que es trobava presonera en el seu propi habitatge sense poder baixar al carrer per problemes de mobilitat i per no disposar d'ascensor. A poc a poc, a mesura que vam anar aprofundint en l'estudi de la ciutat, ens vam anar trobant que no era un cas aïllat sinó més comú del que esperàvem. Ara tots ens trobem per sorpresa en la situació de la Dolors.

La negació del carrer i de la ciutat comporta que li demanem a l'habitatge el difícil paper de resoldre totes les nostres necessitats en un sol lloc, intensificant el seu ús. La limitació d'espai i l'increment de necessitats multiplica els inconvenients, però també aguditza la imaginació incorporant noves maneres d'interpretar i utilitzar l'habitatge...

… improvisem l'oficina en la taula del menjador o de la cuina.  Desplacem els mobles per a treure un escriptori fora d'una habitació, o el portema una altra per a tenir major privacitat, en un exercici de conciliació entre la vida pròpia, la familiar, la domèstica i la laboral…

… les sales d'estar, amb els mobles retirats cap als perímetres, es revelen com a gimnasos, pistes de ball, patis d'esbarjo… l'espai polivalent que permet ser allò que s'imagini, igual que un nen o nena que imagina paisatges i espais construint una cabana o un iglú amb unes tovalloles…

… el passadís és el nou carrer, que recorrem per a desentumir els músculs. La casa de moltes portes troba les seves virtuts en els múltiples recorreguts: aquell exercici divertit al qual hem jugat de nens corrent en cercles passa a ser el saludable exercici de caminar com més millor. La casa amb racons, que s'amaga a les cantonades passa a ser, mentalment, un lloc que no es pot captar d'una sola mirada, deixant alguna cosa per a ser descobert en passejar, evitant el sentiment claustrofòbic de la mirada totalitzant sobre l'espai presoner...

… un dormitori passa a ser un gimnàs improvisat, una sala de concerts, una biblioteca, un llar d’infants... aquells usos que ni l'habitatge ni la ciutat mai van preveure, ara conviuen sense remei, paret contra paret…

… les universitats i les escoles es desintegren en campus dispersos on cada habitació de cada alumne conté el seu pupitre, l'aula virtual està enlloc i en totes les cases alhora…
…. el rebedor s'ha convertit en una peça redundant – ja no hi ha ningú a qui rebre –, i comença a trobar i inesperats usos, qui sap, com a final de la casa i no com el seu principi, o com a espai personal…
… l'avituallament obsessiu s'apodera dels racons, omplir el rebost i els armaris per si, allò que s'ha negat per activa i per passiva succeeix, i cal ser previnguts…però simultàniament hi ha temps i oportunitat per a buidar armaris també, en una catarsi llargament retardada de llençar, llençar, llençar i tirar de vells records que es resisteixen a acomiadar-se...
… cada casa s'ha convertit en molts habitatges superposats, usos i activitats  es succeeixen i es solapen en l'espai i en el temps, en una constant negociació entre les seves usuàries… activitats productives, reproductives i socials es solapen… estem reaprenent el significat de conviure…
… adaptem els horaris i inventem noves rutines, dubtem si trucar a algú per temes de feina perquè ara sabem que el/la trobem en la “intimitat” de casa seva, com un intrús que no ha estat convidat veiem en les videoconferències la domesticitat exposada, detalls de la personalitat a la vista. Escoltem veus de nens de fons en conferències de teletreball, a vegades interrompent la conversa i precedint a una disculpa innecessària...

… la finestra, el balcó, la terrassa; tres maneres d'escapar del confinament. Aquests espais intermedis que prenen el paper fonamental d'oferir-nos estar fora sense sortir de casa, que ens permeten transgredir físicament el confinament sense deixar d'acatar-lo. Els espais fora-però-a-casa ens reviuen aquestes petites sensacions urbanes: l'aire fresc, el sol, la descompressió de la densitat d¡allò domèstic, la solitud ara trobada en el lloc públic...

La façana s'ha convertit en la frontera d'un món que podem veure però no traspassar… Com si d'una ciutat invisible es tractés, comencem a trobar les ciutats que s'amagaven sota la nostra, esperant latents a ser descobertes, creant teranyines de relacions intricades que busquen una forma, com a la ciutat de Ersilia d'Italo Calvino...

… comencem a viure el carrer sense trepitjar-lo, mirem afora, obsessivament, amb una barreja de desig i de nostàlgia, i descobrim de nou el barri i als veïns…

… la ciutat ha perdut la planta baixa, els usos de la qual han estat absorbits per l'habitatge… què passarà amb aquestes plantes baixes, amb aquestes vides que d'elles depenen?...

… els pocs vianants es guarden desconfiant de les distàncies curtes (o no, al seu compte i risc)…

… però als balcons, fora de perill, la situació es capgira: el no sortir de casa esdevèl'oportunitat per a relacionar-se amb veïns i veïnes, saludant-se no a través de l'introvertit replà sinó de l’exposat balcó, en una nova situació en la qual el límit de “llunyania” passa a ser allà on arriba la veu…

… en uns pocs dies els balcons han mostrat el seu autèntic potencial socialitzador: improvisats bingos en interiors de l'illa, jocs al veig-veig, concerts i discoteques, festes folklòriques i tradicionals, activitats gimnàstiques on la façana es converteix en una sala vertical (recordant l'Òpera Prometeu o el Teatre Oficina), partits de pàdel entre veïns que usen el mur confrontant com a xarxa i que necessiten necessàriament de la veïna del primer pis com a àrbitre (ja que els jugadors ni es veuen entre ells ni veuen la totalitat del camp)… situacions en les quals “quants més, millor”...

… els balcons i terrasses… intimitats revelades, domesticitats col·lectives… allò públic i allò comunitari es reformulen a través d'accions a distància…

... i de plataformes i xarxes digitals de suport mutu, d'alertes davant abusos laborals i socials, de resposta davant la falta de subministraments i de suport a persones vulnerables, centenars de voluntaris organitzant-se…

… el nou ritual del puntual aplaudiment en homenatge a aquells/es que continuen treballant en serveis sanitaris i bàsics més exposats que els altres, uns instants d'empatia col·lectiva, de mirades de complicitat i somriures que travessen el carrer suspesos en l'aire… finalment el carrer elevat es mostra com a espai de relacions!

La despossessió del carrer ha fet aflorar l'urbà des de la domesticitat introvertida...

I tot i que sempre ens quedarà l'evasió en el món digital, la paraula “casa” ha adquirit el seu caràcter superlatiu durant el confinament. Encara que també hi ha qui abandona aquesta finestra digital, perquè intoxica, perquè atabala, trenca aquesta pau anhelada del domèstic… No obstant això, també aquest espai de recer, de protecció, pot agreujar la solitud i pot ser un espai de violència del qual avui és encara més difícil fugir...

Proposem aprofitar activament aquesta situació per a repensar l'habitatge des del seu ús i des del seu disseny, conscients de la improbabilitat que es repeteixi un escenari sense  precedents però també de l'oportunitat que suposa repensar l'habitatge des de (i forçadament només des del) propi habitatge.

Des del disseny, aquesta és una oportunitat per a replantejar el projecte i els estàndards d'habitatge, que actualment afecten espais com la sala o la cuina o fins i tot la mida dels armaris, però no inclouen com a obligatoris l'espai exterior – terrassa o balcó, que més enllà del seu ús climàtic i de l'aprofitament del clima mediterrani – s'està revelant com un lloc essencial per a accedir a l'urbà des del domèstic i mitigar els efectes psicològics del confinament. La casa mínima tal vegada no hauria de ser tan mínima, doncs la qualitat del confinament està directament relacionada amb la qualitat de l'espai i de l'aire que respirem. Els múltiples recorreguts, els espais polivalents i no jeràrquics, la multiplicitat de portes o els espais segregables puntualment aprofiten exponencialment els metres quadrats. Repensar com millorar el parc d'habitatge existent i de l'infrahabitatge es converteix en una assignatura pendent a curt termini. Constatem que les habitacions han de tenir múltiples usos i que la paraula “família” només és una petita mostra (mínima) de tots els tipus d'organització social als quals l'habitatge ha de respondre. Les classificacions de les habitacions en binomis de dia i nit, pares/mares i fills/filles o espais servidors i servits assimilen multitud de matisos que les qüestionen. Qui sap, potser els alts murs que separen veïns i veïnes hagin de reinventar-se com a elements més baixos que afavoreixin relacions i altres usos, a saber, substituïts per xarxes de tennis vist el seu potencial com a mediació i no com a frontera. 

Des de la seva activitat, explorar tot el que pot ser, i tot el que es pot fer en l'habitatge que no li era atribuït per defecte, en un moment de pausa en què la societat de consum desenfrenat i la del turisme massiu està deixant pas a la reinvenció d’allò domèstic. Paradoxalment, una malaltia ens dóna l'ocasió de reinventar les nostres cases, de redescobrir les nostres ciutats, convertint cada casa en mil cases.

#joemquedoacasa

Arquitectos de Cabecera
18 de març de 2020, 3r dia de confinament
info@arquitectosdecabecera.org
www.arquitectosdecabecera.org

Lectures recomanades

• “Las Ciudades Invisibles”, Italo Calvino
• “Muerte y vida en las grandes ciudades”, Jane Jacobs
• “Habitar en Comunidad”, Lacol y la Ciutat Invisible
• “En Defensa de la Vivienda”, David Madden & Peter Marcuse
• "Mujeres, casas y ciudades. Más allá del umbral", Zaida Muixí
• “La Vida, Instrucciones de Uso”, Georges Perec