"La raó de ser de l'arquitecte és fer que el món sigui més habitable"

Frédéric Druot (Bordeus, 1958) es va llicenciar en arquitectura per l'Escola d'Arquitectura de Bordeus el 1984. Tres anys després va fundar l'estudi d'arquitectura Espinard Bleu i, al 1991, Frédéric Druot Architecture. 

L'eix del seu treball se centra en tres qüestions:

• Desenvolupar activitats de recerca i alteració del context
• L'escala i l'economia en projectes de nova planta
• La transformació de preexistències

En aquesta entrevista reflexiona sobre el seu treball i el paper de l'arquitectura a la societat. I ho fa amb claredat i sense filtres.

Pregunta: Vostè ha treballat juntament amb Lacaton & Vassal (Anne Lacaton i Jean Philippe Vassal) en diversos projectes guardonats i, potser més significativament, el 2006 van publicar un manifest sobre el valor de la renovació davant de la demolició. Per què cal posar en valor la rehabilitació?

Frédéric Druot (F.D.): Pensar en la transformació del que existeix, dels territoris habitats i dels materials arquitectònics i urbans és una cosa que comparteixo amb Anne y Jean Philippe des de 1995. L'habitatge és al centre del nostre pensament perquè és part essencial de l'habitabilitat del món.

No demolir mai no és una obvietat, un punt de vista indispensable per prestar atenció al que ja existeix. En aquest sentit, la Tabula Rasa és un acte de salvatge pur, una ofensa a l'ecologia, a les persones i a la natura, i una resposta contraintuïtiva a la qüestió de l'economia.

El llibre Plus, publicat per l'Editorial GG el 2006, ofereix una alternativa radical a la demolició i proposa la transformació i actualització, cas per cas, de totes les situacions edificades existents. Tot allò construït representa una situació susceptible de ser transformada, capaç d'evolucionar.

La qüestió de la qualitat de l'habitatge era l'element central dels objectius d‟aquest estudi. L'economia era el vector. Fer-ne més amb menys.

P: En aquest escenari, quin hauria de ser el paper de l'arquitecte?

F.D.: El paper de l'arquitecte consisteix a estar sempre alerta, com un animal salvatge, amb els ulls oberts i l'oïda atenta als sons més insignificants del món. Crear un punt de vista és un requisit previ per a qualsevol disseny.

La raó de ser de l'arquitecte és fer que el món sigui més habitable. Es tracta d'una tasca insignificant davant dels problemes del planeta, però essencial per utilitzar-los. Pensar en una arquitectura tan propera com sigui possible a les persones i a les seves necessitats significa donar-los més facilitats, més serveis, més plaer i més alegria de viure.

És una feina de precisió i atenció que es basa en el coneixement del que ja existeix, del que funciona bé i del que cal adaptar, modificar o millorar per respondre millor a les necessitats de l'habitatge contemporani.

P: Per què sovint s'opta per demolir? Prevalen els interessos econòmics sobre els valors socials i mediambientals?

F.D.: "Es tracta de no demolir mai", és la frase inicial del llibre Plus i una sentència que ens obliga a parar esment a tot.

Al 2003, vam acollir amb satisfacció la creació de l'ANRU (Agència Nacional per a la Renovació Urbana), ja que semblava, finalment, una bona solució a la crisi de l'habitatge que estàvem experimentant a França.

Malauradament, la creació daquesta estructura nacional va conduir molt aviat a la demolició massiva de grans urbanitzacions construïdes durant la postguerra. Atesa la capacitat d'aquests edificis, el nivell de confort que han proporcionat a milions de persones, sovint en condicions de vida molt precàries, i el patrimoni social que han representat els ocupants durant gairebé 60 anys, era important oposar-se a aquesta estratègia de política urbana.

Què pensar d'aquesta política de demolició demencial quan a França hi ha un dèficit d'entre 800.000 i 1.000.000 d'habitatges?

P: Quina va ser la resposta?

F.D.: El projecte de transformació de les 100 viviendes de la Tour Bois le Prêtre de París el 2011 i de les 530 viviendes dels tres edificis del Grand Parc de Burdeos el 2018 van ser les nostres respostes arquitectòniques, socials, econòmiques i polítiques a la qüestió de l'habitatge.

Els habitatges són més grans, més generosos, més lluminosos, més fluids, més eficients energèticament i més acollidors. Els estalvis generats pel procés de reconversió són d'un 62% comparats amb els que s'haurien obtingut demolint i reconstruint.

En tots dos projectes, cap dels residents va ser desplaçat, i tampoc no es va incrementar el lloguer.

P: El seu treball és elogiat, entre altres coses, perquè no només actualitza diversos aspectes de l'edifici per sobre dels mínims normatius, sinó que, com acaba de comentar, els llogaters continuen vivint a casa seva i no pateixen un increment del lloguer. És més complex treballar així?

F.D.: No és una feina difícil, només requereix atenció, compromís i precisió. Invertir els codis habituals del disseny arquitectònic per centrar-se en les capacitats interiors abans que fixar-se a la imatge arquitectònica dels edificis.

Dissenyar l'arquitectura des de dins cap a fora, posant-se a la pell de les persones que hi habiten, és la forma més senzilla i eficaç d'assolir els objectius. Significa acceptar la diversitat de cultures, credos, habilitats socials, recursos econòmics i estils de vida, alhora que es pensa com ampliar-los i millorar-los. Més llum, més fluïdesa, més instal·lacions, més espai, menys consum energètic: aquests són els paradigmes que tenim en compte a l'hora de dissenyar la qualitat dels espais vitals.

Això no vol dir negar la unitat arquitectònica d'un edifici o la qualitat d'una façana. Al contrari, confereix als edificis un caràcter “amable”. Des de la ciutat, des de l'exterior dels habitatges, és fàcil veure si un edifici és atractiu o no, si ofereix als ocupants les facilitats i el plaer que necessiten per utilitzar-lo, o si és restrictiu i reductor del plaer.

És força clar que un edifici dotat amb grans balcons ocupats per plantes, persones i mobles crea una interfície més porosa, més humana, més atractiva i més alegre entre els espais privats i públics. La forma arquitectònica és, per tant, el resultat del que passa a l'interior.

P: La gestió de l'habitatge públic varia d'un país a un altre. La legislació local és més decisiva que l'arquitectura a l'hora d'enfocar la rehabilitació i les intervencions?

F.D.: Per desgràcia, les ciutats s'afanyen més a lluitar pels Jocs Olímpics que a abordar la qüestió de l'habitatge, la qualitat i l'accessibilitat.

P: Al seu parer, hi ha algun país o ciutat que tingui l'enfocament correcte, des del punt de vista jurídic?

F.D.:No en conec cap en particular. Des de fa molt de temps, la ciutat de Rennes és per a nosaltres una referència en matèria de desenvolupament urbà. A Rennes no hi ha suburbis, sinó una expansió de la ciutat que barreja simultàniament habitatges, transports, activitats, serveis i equipaments a mesura que creix. És interessant observar que la ciutat ha enderrocat molt pocs edificis d'habitatges, a diferència d'altres grans ciutats de França.

P: Continuen tenint els habitatges socials un cert estigma quant a qualitat arquitectònica i nivell de vida?

F.D.: Michel Foucault va escriure l'any 1967: "Som a l'era del simultani, estem a l'era de la juxtaposició, a l'era del que és proper i llunyà, de l'un al costat de l'altre, del dispers...".

Els llocs no ens són indiferents: allò que tenen en comú i allò que ens inspiren ens permet experimentar alguna cosa diferent de nosaltres mateixos. El concepte d'heterotopia, proposat per Foucault, ha contribuït a pensar el paper educatiu d'altres espais, tant en una dimensió individual com col·lectiva, mitjançant allò que susciten en termes d'apropiació, aprenentatge, emancipació, impugnació i invenció en la seva relació amb les convencions i els codis de les institucions.

Foucault precisa el seu neologisme: certs espais "tenen la curiosa propietat d'estar en relació amb tots els altres llocs, però de manera que suspenen, neutralitzen o inverteixen totes les relacions que són designades, reflectides o reflectides per ells", i que encara que estiguin "en relació amb tots els altres", "contradiuen no obstant a tots els altres llocs".

En aquest sentit, les "ampliacions mitjançant addicions juxtaposades de jardins d'hivern i balcons" que estem afegint als blocs de pisos existents es poden considerar heterotopies, pel caràcter completament diferent dels espais d'habitatge tradicionals als quals s'associen.

Des d'un punt de vista filosòfic, podríem dir que són alhora iniciàtiques, transgressores i en tots els casos estimulants.

P: Tot i que la major part del seu treball es desenvolupa a França, els seus conceptes s'han presentat a països com Xile i Brasil. Ha donat lloc a projectes concrets a l'estranger?

F.D.: Hem creat dues plataformes de recerca a Sao Paulo i Santiago de Xile sobre l'habitatge i la ciutat. Els contextos brasiler i xilè són diferents. Les nostres idees s'estan incorporant a les escoles d'arquitectura i és fantàstic veure com una nova generació d'arquitectes adopta les idees que hem desenvolupat amb Anne i Jean Philipe durant més de 25 anys.

P: Vosté té llaços amb Catalunya a través d'Incasòl. Com treballa amb aquest organisme públic? Podem veure ja resultats en termes arquitectònics i urbans?

F.D.: No hi ha vincles reals, només molta atenció i respecte pel treball de l'Incasòl. El seu enfocament és essencial i motivador. Continuem oberts a una major col·laboració.

Lucía Burbano
Redacció Escola Sert