Dansa i Arquitectura

Porto ja unes quantes hores (…de fet fa uns quants dies) davant d’aquest ordinador, intentant escriure un article que parli de dansa i arquitectura. D’arquitectura i dansa durant aquests dies de confinament, i no me’n surto. Com que ja no em queda gaire més temps per trobar les paraules, començo a neguitejar-me. Tant de bo m’haguessin demanat que ho expliqués amb el cos, amb la pell, amb la mirada, amb el moviment… ballant. Segurament ja el tindria fet. És molt immediat i autèntic expressar-se amb el cos. De fet quan naixem, és el nostre primer i únic llenguatge. A més a més el cos no menteix, la dansa no menteix. Com diu Cesc Gelabert, la dansa és habitar el cos amb la ment i les emocions.

Provo de tancar els ulls i respiro amb consciència, com faig sempre abans de començar a escalfar-me per assajar, o simplement per ballar o improvisar una estona. Separo una mica la cadira de la taula on estic treballant, poso l’esquena recta, sento el contacte dels meus ísquiums amb la cadira i respiro profundament. M’escolto. Recorro tota la meva arquitectura interior, os per os, òrgan per òrgan. Començo a moure lentament els dits de les mans, els canells, els braços, les espatlles. L’esquena també necessita participar d’aquest petit viatge i s’endú el cap amb ella.…. estic ballant!. Ara ja començo a tenir-ho tot més clar. Decidit, faré aquest article ballant.

M’aixeco, necessito sentir la gravetat sota els meus peus. Encara no obro els ulls, vull escoltar el silenci dins el meu cos, estar atent al que passa dins meu, sentir els senyals que emeten les meves sensacions i deixar que aquestes es transformin en moviment, en l’essència de qualsevol moviment, de qualsevol forma. Ja ho deia la gran coreògrafa alemanya Pina Bausch: “No m’interessa com es mouen les persones, sinó el que fa que es moguin”.

Crec que ara el meu cos ja està preparat perquè els meus pensaments s’expressin a través d’ell.

Poso música. Començo a caminar per l’estudi on sóc, conscient del volum d’aire que em regalen aquestes parets, i relacionant-me amb elles de tu a tu. Puc tocar-les, sentir la seva temperatura, la seva textura. Em puc estirar a terra i veure-ho tot des d’un altre angle. Ara mateix aquest sostre és molt més alt del que estic acostumat a veure. Intento moure’m molt lentament per poder observar amb deteniment cada detall de les coses que m’envolten. Malgrat que les veig cada dia, ara ho faig des d’un altra perspectiva. Recorro tota la casa amb aquesta qualitat de moviment, intentant ser conscient en cada moment de quin espai ocupa el meu cos en cada estança, quin volum d’aire habito i quan volum d’aire em separa de les parets i dels mobles. Aquest petit joc em fa percebre d’una nova manera la meva arquitectura interior i la que m’envolta. Si algú m’estigués veient ara mateix per un foradet, es pensaria que estic ben torrat. No estem acostumats a utilitzar el nostre cos per a jugar a descobrir-lo, a sentir com pot acollir i transformar en moviment els nostres pensaments i les nostres emocions. Sovint ens oblidem que el cos, amb el gest i la dansa, ha estat el nostre primer llenguatge, la nostra primera via per comunicar-nos i per expressar emocions. Els nens, en canvi, ho saben molt bé. Ells no tenen vergonya a l’hora d’utilitzar el seu cos sense limitacions. Amb ells podem inventar-nos molts jocs corporals durant aquests dies de confinament. Jocs que relacionin l’espai que habitem amb els nostres cossos.

Podem jugar a mesurar el passadís amb els nostres cossos (dos papes, dues mames, tres Joans i quatre Paulas). També es pot fer mesurant amb colzes o bé amb les cames. Això et dóna peu a recórrer el passadís d’una forma ben original. Un altre joc interessant és, per exemple, fer que una imaginària formiga pugui travessar tota la casa sense tocar el terra, fent-li un llarg camí amb els nostres cossos. Provar que pugi per una cama fins a arribar al braç i que, al seu torn, connecti amb un altre braç fins a la cuixa, i d’allà passi a un cap, una espatlla i un altre braç. Mentre la formiga passa per un de nosaltres, els altres observarem de prop el recorregut… Quina coreografia més xula s’acaba muntant.

(En aquesta web del mercat de les Flors, podeu trobar més jocs corporals per fer amb els nens a casa). 

Surto al balcó. Sento l’aire com acaricia la meva pell. Aixeco els braços a poc a poc pel costat fins a l’alçada de les meves espatlles, i amb els palmells de les mans mirant endavant (com la posició de l’Home de Vitrubio) i deixo que entrin dins meu tots els inputs que sigui capaç de rebre, permetent que tots ells viatgin per tot el meu cos. Presència i consciència.

El carrer està en silenci. Miro cap a tots costats i no hi veig gent. Només veig arquitectura deshabitada. Com canvien els espais quan estan deserts! L’arquitectura sense ningú que l’habiti, és ben diferent de quan està ocupada. És curiós com aquesta anormalitat que estem vivint ara, fa que ens mirem aquests carrers, gairebé deserts, d’una manera ben diferent de com ho hem fet fins ara. Ens fixem més en l’arquitectura, en els seus volums i en els seus detalls estructurals, però alhora també ens adonem més de com són i com es mouen les poques persones que ara s’hi passegen. Tant els edificis com les persones prenen més importància. Immobilitat i moviment. Durador i efímer. Pedra i pell. Arquitectura i dansa.

Això que acabo de dir em fa pensar en els molts cops en què, espais comparables a aquests que ara veig buits, han estat ocupats i habitats justament per ballarins. Com, per exemple, durant algun festival de teatre i dansa de carrer de qualsevol poble o ciutat. Espais tots ells que encara retenen l’energia que van desprendre tots aquells cossos, totes aquelles ànimes dansaires, tots aquells espectadors entregats.

Quan torno a caminar per aquests espais on he viscut o compartit dansa, inevitablement la memòria em remet a aquells precisos i preciosos moments on aquella arquitectura es transformava i prenia una nova dimensió, gràcies als moviments d’aquells ballarins. Espais freds que de cop esdevenien espais emocionants. Espais indiferents que de cop es tornaven d’allò més interessants. Espais impersonals que de cop prenien tot el carisma del món. Espais lletjos que fins i tot es tornaven macos, i espais macos que acabaves trobant encara més macos.

Estem acostumats a veure l’arquitectura amb gent que es mou de forma normal, amb moviments normals i a una velocitat normal. Però quan aquesta arquitectura està habitada per cossos que es mouen amb voluntat d’expressar, de compartir i de sentir, essent conscients de l’espai que estan habitant, conscients de la textura de les superfícies, del seu color i el seu tacte, de les ombres que originen, de la llum que reflecteixen i dels racons que amaguen... llavors ens canvia completament la percepció d’aquesta arquitectura i la redescobrim sorprenentment. La dansa pot ser transformadora de l’arquitectura, al igual que la arquitectura pot ser transformadora de la dansa.

Fins i tot, sense veure un espectacle de dansa, podem adonar-nos de les relacions espacials, cinètiques i emocionals que, espontàniament, flueixen quan les persones habitem un espai. I encara més interessant, és provar-ho un mateix. Les ciutats, des dels seus més petis racons fins a les grans obres arquitectòniques, ens ofereixen uns espais magnífics on poder utilitzar el nostre cos no només per traslladar-nos. Ens brinden l’oportunitat de poder córrer, girar, recolzar-nos a les parets, estirar-nos per terra, obrir els braços per rebre tota la immensitat d’aquelles formes o bé per enviar tota la nostra energia fins a poder gairebé tocar-les. També hi ha espais que conviden al recolliment, a moure’s a poc a poc, amb petits moviments, a connectar amb un mateix. De fet, simplement caminar per un espai, essent conscient de la teva relació amb aquest espai, ja es dansa; observar la gent com camina, i relacionar aquest caminar amb l’arquitectura que els envolta, pot arribar a ser una curiosa coreografia. Si no, mireu quina interessant coreografia es crea (...i creem) constantment per accedir als controls de l’aeroport de la nostra ciutat. Si mires el món amb ulls de coreògraf, descobreixes que tots som ballarins d’una mateixa i complexa dansa.

Comença a refrescar. Potser que torni cap a dins. Ara em ve de gust oblidar-me una mica de tot, i ballar simplement per ballar, pel gust de connectar amb el meu cos, d’alliberar-me a través del moviment. Poso una música amb molt de ritme, i deixo fluir tots els meus sentiments a través del meu cos, de les meves articulacions i de la meva pell. Em sento lliure. Ja ho deia en Paulo Coelho: “Quan balles pots disfrutar del luxe de ser tu mateix”. No penso parar de ballar fins que els meus genolls em recordin que ja tinc una edat, que han fet molts pliés i que demà tinc una classe via telemàtica de tècnica “gaga”* a les 10 del matí.

Per acabar, només dir-vos que no sóc una persona molt abocada a profunditzar en temes filosòfics, ni a intentar comprendre frases que han dit grans filòsofs. Malgrat això, també dir-vos que sí que entenc, i cada dia tinc present, aquella famosa frase que diu: “Hauríem de donar per perduts tots els dies que no hem ballat un cop com a mínim” (Friedrich Nietzsche)

Ah!, …i tot això també podeu provar de fer-ho vosaltres. Cada dia una estona, sense por, sense vergonya, fent cas a Marta Graham quan deia: “A ningú no li hauria d’importar si balla bé o no. Va, aixeca’t i balla! Els grans ballarins ho són per la seva passió.”

(*) tècnica d’entrenament de dansa ideada pel coreògraf israelià Ohad Naharin

#joemquedoacasa

Toni Mira
57è dia de confinament

Vídeos recomanats

• Solo a casa seva de Laly Ayguadé
• Video fet a casa aquests dies amb la meva familia
• Fragment intervenció de la meva companyía Nats Nus al pavello Mies
• Video de 40 coreògrfs en temps de confinament
• Link jocs de dansa per fer a casa amb els nens. Nats Nus. Mercat de les Flors. 
• Fragment video dansa “Enter Achiles” de la companyía de teatre físic DV8
• Fragment intervenció a La Pedrera. Nats Nus