La paradoxa de les paraules: la diferència està en els punts. ¿Smart o S.M.A.R.T.?

Les paraules són allí i nosaltres les exaltem, condemnem o banalitzem. Hi ha paraules que de tant usar-les perden valor, es carreguen de significat negatiu, s'omplen de prejudicis, es desgasten. També les ciutats són allí i no necessiten ni cognoms, ni marques. Des de la nostra perspectiva com a arquitectes i ciutadans sabem molt bé que en cada ciutat conviuen realitats que impedeixen catalogar-les d'una manera definitiva, perquè són totes i cap alhora.

Aquesta és la gran lliçó, sempre actual, de les ciutats invisibles d'Italo Calvino, la unitat i la multiplicitat com a valors contraposats i complementaris. Perquè llavors en els últims anys les ciutats van en cerca de cognoms i d'etiquetes? Ciutats sostenibles, intel·ligents, ecològiques, verdes, resilients, Smart… Paraules que van perdent el seu significat de tant usar-les.

Perquè aquesta necessitat d'aparèixer en rànquings i de ser catalogades? En cerca d'una “etiqueta” les ciutats es presenten sovint com un pack unitari, uniforme i homogeni, oblidant per complet el seu fragmentariedad, la seva diversitat i la seva complexitat, valors que no es poden perdre, ni obviar encara que volguessin.

¿Y si nos fuéramos de nuevo a la deriva como Guy Debord con los Situacionistas, en búsqueda de nuevos espacios para explorar y lugares para hacernos preguntas, donde la ciudad lúdica reclama su espacio frente a la ciudad burguesa? Dónde la ciudad reclama el espacio de la vida real que pide ser interpretado y comprendido para avanzar de nuevo. La búsqueda de marca es muy diferente a la búsqueda de identidad. La ciudad sigue existiendo con todos sus conflictos y contradicciones a pesar de su “imagen-marca”. Y se resiste en muchos de sus espacios a ser catalogada y encasillada.

Què és una smart city? (Per a un arquitecte)

De les diferents paraules i etiquetes hi ha una que ha anat guanyant sobre les altres, Smart, que s'usa per a definir una ciutat associada de manera equivocada, però indivisible, a continuada innovació tecnològica i ús de dades per a construir una urbs futurista, utòpica -o distòpica?- on els ciutadans viuran “suposadament” millor.

En l'últims mesos, en diverses ocasions hem tingut l'oportunitat de conversar amb amics i coneguts arquitectes sobre el que era per a ells les Smart Cities o ciutats intel·ligents. El que ens ha sorprès no han estat tant les respostes, si no la premissa unànime: “No tinc una opinió formada sobre el tema, no l'he pensat molt”, però: “És això de sensors, semàfors i cotxes elèctrics?. “El Smart no va amb mi crec que és una tema d'enginyers i d'informàtics”. “El Big Data és només una forma de control, no sé trobar dades i no sé si confiaria en ells”. “És sinònim de ciutat capitalista i neoliberal”. “És una ciutat utòpica, no estem preparats, però és important”. “Tenim un potencial d'informació que no sabem aprofitar”. “Si sabés millor com, m'agradaria incorporar l'ús de les dades i de la tecnologia per al projecte”. “És una preocupació de les noves generacions, però en un futur allí arribarem si ho fem bé”.

Una barreja entre desconfiança, desconeixement, inèrcia o curiositat massa optimista fa que molts arquitectes no sàpiguen bé com enfrontar-se, a través de la seva professió, als reptes que suposa una revolució tecnològica en marxa. La tecnologia no podrà mai substituir el bon disseny, sinó complementar-lo. Els avanços tècnics o tecnològics dels materials o de les infraestructures han anat marcant des de sempre l'evolució en el disseny d'edificis i ciutats. Han definit de manera contradictòria la seva evolució i avanç, així com, alhora, la deterioració dels recursos, segons comenta l'enginyer Manuel Herce.

És suficient pensar com s'han aixecat grans edificis gràcies a nous materials com el vidre i l'acer, a invents com l'ascensor, les escales mecàniques o els sistemes d'aire condicionat. Edificacions que s'han convertit en símbols de la modernitat que molts admirem pel seu desafiament a la tècnica i per les seves solucions formals que, no obstant això, en alguns casos, han estat construïdes ignorant completament les condicionants de l'entorn.

En el recent capítol "Casi cero” del programa Escala Humana s'aborda aquest tema en l'àmbit de l'edificació. Aquí es dedueix que ja no es pot no tenir en compte la tecnologia com a suport fonamental de la proyectación i com a posterior ajuda com a sistema de gestió de l'arquitectura. En els projectes allí esmentats de Patxi Mangado, Iñaki Ábalos o HArquitectes es fa referència a equips de proyectación transdisciplinar, on aconseguir l'eficiència energètica és un objectiu a complir ja ineludible, sense perdre de vista els criteris assenyats de bon disseny basat en les condicionants del lloc, en l'orientació òptima, en l'aprofitament dels recursos existents per a aconseguir millores energètiques així com ambientals i d'habitabilitat.

No obstant això adverteix l'arquitecte Iñaki Ábalos “Moltes vegades ens preocupem només de l'edifici. Per exemple, els Rànquing Systems - els sistemes d'avaluació mediambiental, no?- només es preocupen de com són el balanços energètics interns, però cal dir, i amb molta claredat, que tots aquests sistemes, o pràcticament tots els sistemes d'avaluació energètica, no consideren la ciutat i l'espai públic i la immensa majoria de les tecnologies que tenim utilitzen la ciutat com a abocador energètic. És a dir et recordes quan en l'Edat mitjana es parlava d'això d'aigua va! I tiraven al carrer tots els abocaments residuals? Bo perquè ara hi ha energia va!.

Les relacions en l'espai urbà o “mesura el que importa”

Tenir accés a dades, seleccionar-los, visualitzar-los i utilitzar-los per al projecte és un input més i una possibilitat de plantejar solucions més eficients i/o d'entendre i redirigir processos. La ciutat és dinàmica i canviant. Per tant, cal visibilitzar tant formes com relacions, activitats i condicions ambientals, per a descobrir patrons, “coses i relacions entre coses” com diu l'urbanista Nuno Portes, i patrons com els del moviment “línies de desig de les quals parlen els enginyers en els seus bellíssims mapes” com comenta l'arquitecta Denise Scott Brown. “Mesures el que t'importa” diu Jan Gehl en el segon capítol del documental L'Escala Humana.

Una major informació sobre l'entorn, la ciutat i l'arquitectura, la mobilitat, les xarxes de serveis, les activitats, les condicions ambientals o sobre la manera en què els ciutadans viuen i es mouen ens dóna més certeses a l'hora de projectar també l'espai públic. Disposar d'aquesta informació ens ajuda a entendre que no cal ser èpics, i que si hem de tenir el coratge de prendre decisions. El Big Data no és més que un conjunt de dades i com a arquitectes deuríem que ser capaces de triar el que necessitem així com de triar i/o prescindir d'ells. Avui més que mai hem de ser capaços de conèixer l'existent i treballar amb això; recórrer al gruix cultural implícit en la nostra formació; i posar en pràctica la nostra capacitat d'articular informació i disciplines per a prendre decisions per al projecte. Competències encara molt necessàries en la nostra professió.

Si fem una ràpida cerca en Google sobre el què és una Smart City podem verificar que hi ha un enfocament reiteratiu sobre el paper de la tecnologia com el seu element més definitori. Una cosa innegable com a marca identitària de la revolució digital del segle XXI. Així ho explica també José Fariña, arquitecte i catedràtic d'Urbanisme, a “Smart Cities los inventos de TBO”, i a “Smart Cities y democracia”.. El nostre repte consisteix a ser capaços de transformar la tecnologia en un mitjà i no en una fi i de reconèixer el paper de la història com a antídot contra la “síndrome d'Adán” dels tecnòlegs. El ciutadà és el primer i principal sensor de la ciutat.

Sota l'enfocament i el paradigma actual, “La “Smart City” no és una eina adequada per a afrontar els problemes bàsics dels contextos urbans. Però pot ajudar si el control el té la comunitat i si compta amb sistemes oberts”, diu José Fariña. Hi ha paradigmes, ambigüitats, paradoxes, mites i riscos en el Smart però també potencials. Per exemple, l'accés a les dades que suposa un control, pot ser en realitat un input per al projecte; la manipulació de la participació ciutadana per a encobrir o divagar sobre decisions, pot evitar-se promovent projectes tècnic-participats; el corporativisme de les empreses tecnològiques es contrasta a través de polítiques públiques eficaces i l'excés de tecnocràcia ha d'afrontar-se assumint que la tecnologia és un mitjà i mai una fi .“La ciutat i la vida urbana canvien com també “la manera en què l'arquitectura ve produïda i viscuda” diu Roberto Masiero i “L'arquitectura és tècnica però també política”, afegeix Richard Rogers.

Més que usar tecnologia, ser “Smart” és una actitud

Tornem al significat de les paraules. Hi ha una definició definitiva de Smart City? Creiem que no, perquè es tracta d'una actitud. Al Cambridge Dictionary la paraula “Smart” té diversos significats: intel·ligent, llest, despert, arreglat, elegant. Una paraula que, associada a les ciutats, s'ha traduït sempre com a intel·ligent, encara que hem de pensar que no hi ha ciutats intel·ligents sense aproximacions intel·ligents.

Ser Smart no és necessàriament sinònim de ser llestos sinó també de ser recursivos. “Ser Smart vol dir: col·laborar en comptes de competir, fer sistema més que dominar, posar contínuament en relació”. Així ho expliquen Aldo Bonomi i Roberto Masiero en “Dalla Smart City alla Smart Land”, on expliquen com el debat sobre temporització de semàfors, organització de pàrquings i localització de sensors ha distorsionat la mirada i, en el seu lloc, ha posat l'atenció sobre un tema funcional, fent perdre de vista un enfocament de més ampli gruix cultural.

La relació entre arquitectura i Smart City també ensenya la manera d'afrontar el projecte vinculat amb la capacitat de comprendre l'entorn, de ser estratègics, sinèrgics, de fer més amb menys i aprofitar millor els recursos disponibles inclosa la tecnologia més avançada, si és necessària. Es tracta de ser “Senseable”, en el doble sentit que té en anglès: ser capaços de sentir i ser assenyats, tal com ho indica Carlo Ratti.

En definitiva, és necessari actuar amb coratge, sensatesa i responsabilitat, entendre el nostre entorn i el temps en el qual vivim, actualitzar enfocaments, mètodes i eines, amb una predisposició cap a arquitectures i ciutats on el col·lectiu, el comú, el relacional, l'assenyat i el recursivo adquireixin el pes que li correspon en el projecte.

I si, per a tancar la nostra reflexió, ens posem a jugar amb la paraules com el professor Grammaticus en Il llibre degli errori de Gianni Rodari? Que passa quan uns punts es posen enmig de les lletres? I si en lloc de Smart escrivim S.M.A.R.T? La paraula es converteix en moltes paraules: Assenyada. Mesurable. Accessible. Real. a Temps.

El que fan uns punts!

Si t'ha resultat interessant, recorda que els dos autors de l'article també dirigeixen el curs Cap al disseny de carrers més habitables per a una ciutat més Assenyada, Mesurable, Accessible Real i a temps. S.M.A.R.T.