A casa

La vida de tots s’ha transformat radicalment a causa del Covid-19. Amb la pandèmia ha aparegut una nova consigna que ha capgirat completament el nostre dia a dia: “jo em quedo a casa”. A casa... Després de tants dies a casa, no deixo de preguntar-me què vol dir “a casa”.

En el meu dia a dia sóc arquitecta i patronista. Tant en l’arquitectura com en el disseny tèxtil em dedico a treballar amb uns materials (els de construcció o els teixits), per construir una envolvent que ens protegeix (l’edifici o la peça de vestir), dissenyant un volum que ens permet desenvolupar determinades activitats, protegir-nos de les inclemències del temps i proporcionant-nos confort i benestar.

Una primera envolvent, l’edifici, l’habitatge, es troba a certa distància de nosaltres. És, la “casa física”, que aquests dies se’ns fa més present que mai, més sòlida que mai, més limitadora que mai, s’ha redefinit com les fronteres del nostre espai vital. De bén segur que l’experiència del confinament depèn en gran mesura d’aquesta distància. Un apartament fosc, un àtic amb terrassa, un piset a nord sense balcó, una planta baixa amb grans finestres, un xalet amb jardí, un dúplex amb balcons, o una finca amb terreny generen confinaments més o menys oxigenats, més o menys opresius, i per tant experiències bén diverses. Les quatre parets es poden convertir en trampa, xarxa, presó, gàbia, però també en úter, capoll, bombolla, santuari…

L’altra envolvent amb la que treballo, la peça de vestir, està en contacte directe amb la nostra pell. Tot i que inicialment pugui semblar superficial, frívola, també té la seva importància. I és que ve a suplir la manca del pelatge animal perdut al llarg de l’evolució: identifica, protegeix, amenaça, defensa, sedueix… És un filtre que interactua amb el nostre entorn, llença missatges als que ens envolten de pell cap enfora, però també i sobretot de pell cap endins, amb nosaltres mateixos.

De la mateixa manera que la casa física diu molt de qui sóm, com sóm, com vivim, què pensem, què fem… aquesta “casa superficial” de la peça de vestir també ho fa. No és només una mera capa protectora que ens abriga, sinó que també és un mitjà a través del qual utilitzem uns codis establerts per donar informació al nostre entorn, i mostrem qui sóm, com sóm i com ens sentim, en un flux d’informació que és de doble sentit. En dies en els que l’entorn que ens observa és limitat, el principal receptor d’aquesta información sóm nosaltres mateixos, de manera que estic totalment d’acord amb qui diu que, en aquests dies de confinament és important que triem el que ens posem per tal d’ajudar a sentir-nos millor. De manera conscient o inconscient, ens sentim com ens vestim i ens vestim com ens sentim.

És el reflex de l’estat d’ànim, emocional, de com ens sentim pell endins, de la “casa íntima”, la casa esencial sense la qual estariem perduts, totalment desubicats. La identitat, el jo en tota la seva complexitat psicològica i emocional és la casa més interior, la més profunda i segurament la més complexa, i condiciona la nostra visió del món i com ens hi enfrontem. La nostra casa íntima, igual que la casa física, tant ens pot empresonar com fer-nos lliures.

Cuidar aquesta casa íntima i esencial és segurament la tasca més important que se’ns planteja aquests dies. El nostre estat emocional condicionarà tota la resta, determinarà el filtre a través del qual veiem el món i ens enfrontem a l’experiència d’estar “a casa”.

Sentim com el confinament ha fet que molta gent hagi tornat als bàsics, a l’essencial, s’ha llençat a fer pa, a cuinar, a fer un hortet, a cosir, a apendre a “fer” coses noves o rependre aquelles que tenia abandonades...Vivim en un món en el que les presses, la falta de temps, les corredisses els terminis i els horaris ens arrabassen el temps de manera salvatge, i una de les conseqüències directes d’això (entre moltes d’altres) és que hem deixat de “fer” per passar a “comprar”, perdent pel camí capacitat creativa. Però un context com l’actual en el que “comprar” entra en el terreny de la inseguretat, “fer” torna a ser a ser una opció. Quan recuperem alguna d’aquestes activitats que requereixen el nostre temps, la nostra atenció i les nostres habilitats, de manera inesperada ens reconnectem amb la nostra creativitat, ens redescobrim capaços de construir quelcom del no res, alimentem el nostre jo, cuidem la nostra casa íntima… i ens sentim millor.

En el meu cas, el procés creatiu de pensar-dissenyar-patronar-cosir em construeix una mena de bombolla, envolvent mental, en la que entro en una mena d’estat de meditació, i en la que, si hi ha les condicions adequades (temps de qualitat sense interrupcions), fa que m’oblidi de la resta, de tot el que m’envolta, inclús físicament, i em situa en un espai indefinit del meu pensament en el que l’únic que he de fer és tirar endavant, resoldre els problemes, pensar solucions, triar opcions, depurar la tècnica, apendre del cas concret acumulant expertesa, fins a arribar al meu objectiu, que és fer realitat l’objecte físic a partir de la idea inicial de la millor manera que sigui capaç.

Aquest estat mental, que em recorda al de llegir un llibre -quan t’oblides de que estas llegint per passar a “sentir” la historia- o al de veure una pel·lícula -quan t’oblides que estas en una sala de cine mirant la pel·lícula per pasar a “viure-la”) per mi és quasi alliberador, m’oblido que hi sóc i sobretot fa que les barreres físiques es desdibuixin. La casa física perd presència, s’esvaeix per una estona.

Aquest girar la mirada cap endins transforma radicalment l’experiència del confinament… I això em fa pensar que podem anar més enllà estirant aquest el fil… Segurament podem identificar altres capes que construeixen l’experiència de quedar-se “a casa”.

Entre la casa íntima del jo i la superficial de la peça de vestir hi ha la pell mateixa, la dermis. Aquests dies en sóm més conscients que mai. El virus ens ha fet adoptar una sèrie de pautes de constant autoprotecció, amb nous hàbits i pautes d’higiene preventius, condicionant els nostres hàbits de manera radical i la nostra relació amb l’entorn, coses i persones. La pell és la capa que envolcalla la nostra “casa biològica”, que condiciona la nostra salut, és la frontera entre estar malats o sans. Positiu o negatiu. Això ho canvia tot, per nosaltres i el nostre entorn.

Fins ara hem anat de la casa física cap endins, però podem anar també de les quatre parets de la casa física cap enfora. A través de les finestres l’experiència possible és també diversa. Hi ha qui viu en l’aïllament d’una masia a la muntanya, o qui s’emociona amb la música en comunitat i els aplaudiments massius del pati d’illa i del barri cada vespre a les vuit. Bén segur que molta gent ha descobert una comunitat amb la que fins ara potser només es creuava al replà d’escala o pel carrer, sense intercanviar més que una mirada i amb la que ara potser fins i tot ha organitzat una xarxa de cures o ajuda entre persones. Sigui petita o gran, també hi ha hagut una mena d’exaltació de la comunitat que està sent important en l’experiència del confinament…s’ha fet present la “casa social”.

La ciutat, per suposat i el país en el que vivim, a través de les decisions dels governants són determinants. Com una cúpula que aplica a tots per igual de fronteres endins, s’imposen les lleis, les pautes, els temps, la intensitat que determinen el com, el quan, el què i l’on del confinament. És la “casa política”.

Al final, crec que, segurament sempre però especialment en aquests dies de confinament, tot aquest seguit de capes (i d’altres, segur) que es retroalimenten, interrelacionen i formen un continu “país - ciutat - barri - edifici - vivenda - abric - pell - identitat”, construeixen l’experiència individual de quedar-se “a casa”, concepte per tant, complex, que va molt més enllà de les evidents quatre parets en les que habitem.

#joemquedoacasa

Serena Casas Brullet, 
Arquitecta i patronista
61è dia de confinament