Llindars, balcons, finestres

Aquests dies hem vist reduir el nostre món al purament domèstic en un moment, intentant reconstruir en ell el que concerneix l'àmbit professional, el lúdic, l'ociós, tot. La nostra concepció del temps també ha canviat. Davant una situació desconeguda i sense un final clar, els hàbits canvien i la setmana ja no l'organitzem com ho havíem fet fins ara, diferenciant entre dies laborables i no laborables, sinó que hem passat de gestionar una setmana sencera a fer-ho dia a dia.

Passen les hores i passen els nostres dies, com el dia de la marmota. El marc en el qual habitem és diferent física i mentalment. Hem hagut de recrear-ho imaginativament, condicionat a la nova circumstància.

La gran majoria dels qui vivim a les ciutats, ho fem en pisos interiors que, com a màxim, tenen un o dos balcons; fins i tot hi ha qui només compta amb una finestra per la qual mirar el cel. Els més afortunats gaudeixen de terrasses àmplies on poder sortir a respirar aire fresc i veure el Sol. També hi ha qui compta amb un jardí a casa, però... Això és una altra història!

Després ja estan els que viuen al camp. La quarantena allà ha de ser ben diferent a la de les ciutats. Aquests dies rebo vídeos i fotos que m'envien des del poble de la meva família, a Terol, i la solitud i el silenci allà són reconfortants, tot el contrari al silenci d'aquests dies a les ciutats.

Relacionar-nos amb l'exterior en temps de confinament

Un dels aspectes més interessants de la casa és la manera de relacionar-se amb l'exterior. Aquesta part que denominem el llindar, el pas d'un estat a un altre. El llindar entre l'hàbitat interior —digui's el domèstic i privat— i l'exterior —el públic i comú—. Sovint, ens referim al llindar com al tram d'accés principal d'un habitatge; però el que ara m'interessa és la finestra, balcó, terrassa o pati a través de la qual cosa veiem, sentim, aquests dies el món exterior. Aquest lloc encara és nostre, però està a la vista dels nostres veïns. L'indret que ens relaciona amb la comunitat des de la quarantena.

Queda clar que en aquests espais podem mantenir la nostra distància de seguretat exigida avui dia per a relacionar-se amb qualsevol, podem prendre el Sol i adquirir una mica de vitamina D, podem veure quin dia fa i advertir els canvis de la primavera, podem sentir ocells i podem mirar el carrer.

Plantes per a alleujar temps durs

I és aquest lloc on habitualment posem els nostres tests amb plantes, per a alegrar la nostra vista i la dels veïns. Aquest espai on poden créixer dins d'unes condicions reduïdes d'espai, llum i aigua. Sortir a cuidar-les s'ha convertit aquests dies en una cosa purament vital. Veure com creixen, vigilar-les, i encoratjar-les ara que gaudeixen més de la nostra atenció.

Aquests dies sembla que donem més importància al pas del temps, a veure com qualsevol detall, canvi de llum o brollar una nova fulla. Tot això ja no ens passa inadvertit. Estem més pendents de tot i també de la cura de les plantes. Tot això ho fem a través d'aquest llindar. És la nostra connexió amb el món real al marge del virtual. Però més enllà d'aquest llindar que és el balcó i les plantes en tests, aquests dies, el contacte amb la vegetació s'ha convertit en la nostra via directa amb la naturalesa i amb els nostres sentits. Les cuidem, netegem les seves fulles i les reguem quan veiem que ho necessiten.

Darrerament ha plogut, la qual cosa les ha ajudat una mica més a sobreviure en aquest hivern i tardor tan secs i càlids. Sembla que la naturalesa s'està despertant en aquest interval de temps i espai que ens està tocant viure, com si volgués reafirmar-se. Al mateix temps, observem herbes que creixen espontàniament en aquests tests, competint o acompanyant a la planta que havíem plantat. Jo les deixo, observant el procés que portarà aquesta convivència d'amor o no.

Hi ha qui no té Sol directe o només el rep durant 40 minuts al dia com a màxim en les estacions d'estiu, per la qual cosa caldrà per plantes de semi ombra o ombra com a falgueres que necessiten molta atenció. Els que per contra tenen una bona orientació i no tenen edificis veïns que els facin ombra poden tenir plantes de Sol que, a més, en molts casos, poden ser més resistents i necessitar menys aigua com a plantes crasses, palmeres o margarides.

En alguns casos hi ha qui també s'aventura a plantar en el seu reduït espai exterior un petit hort o alguna planta que doni algun fruit, alguna cosa que aquests dies pot estar agraint enormement davant la mirada gelosa d'algun veí. La vida de la quarantena ens fa una mica més Robinson Crusoes i potser més d'un ha pensat que era una bona idea això de conrear alguna planta que doni fruits, així com cosir la seva pròpia roba o tallar-se el pèl un mateix.

Cuidar una cosa viva que va creixent i que a més ens retorna la nostra atenció en forma de fruit o producte és una mica més que reconfortant. És pura teràpia en una vida que normalment porta un ritme massa allunyat del nostre ritme natural. Això es veu en moltes ciutats on es proposen cada vegada més sovint àrees per a horts urbans, dirigits especialment a les persones majors i jubilades.

Gràcies a aquests espais cultivables, aquest sector de la població evita passar moltes hores a casa tot sol. Amb aquests horts urbans poden estar a l'aire lliure, conreant en un medi natural i relacionant-se, al mateix temps que generen un benefici mediambiental a l'entorn. Això mateix és el que potenciem també des dels nostres balcons i edificis.

Les plantes que ens acompanyen dins de casa també ens transporten a altres llocs. Poden a més arribar a beneficiar la nostra salut, ja que, algunes, com a reguladores de la humitat ambiental, poden arribar a reduir la càrrega electrostàtica de l'ambient. Fins i tot algunes poden ser descontaminants de substàncies nocives que entren en el nostre entorn sota el vestit de tints, vernissos, coles o plàstics.

Així que a més de les plantes que formen part del nostre paisatge interior, també tenim aquestes que ens serveixen de catalitzadores. No es tracta de plantes estranyes difícils de trobar, sinó que poden ser el potus o la sansevièria. Totes elles són plantes que es troben en un altre nivell del llindar. Depenen de les obertures de casa nostra perquè continuen necessitant llum per a viure, encara que en menor mesura. En tots els casos, observar les seves formes, tocar-les i olorar-les és una ajuda per a desconnectar.

Plantes que creixen lliures a la ciutat

Més enllà del balcó estan les plantes que espontàniament neixen en els espais residuals que la ciutat ha oblidat. Des d'una de les meves finestres, aquest espai residual es concreta en les fissures d'un edifici en runes, a l'altura del terrat on s'intueixen a més colònies de plantes molt més abundants que les de les façanes i que podrien estar conformant un jardí espontani . A aquestes també se'ls segueix la seva evolució des del nostre confinament. Sempre oscil·len entre la vida i la mort. Més aviat tenen una vida curta però que es va renovant contínuament, són resistents i diverses.

Aquests vegetals gairebé sempre surten en les mateixes escletxes que poden emmagatzemar una quantitat de sediments i humitat necessaris perquè creixin. Possiblement, són el fruit de les llavors que ha deixat algun ocell inconscientment o dipositat el vent. Constitueixen també el Tercer Paisatge al qual es refereix Gilles Clément en el seu manifest. El jardinista i paisatgista ve a referir-se a aquests espais abandonats, terrenys erms o solars, en definitiva, espais sense gestió humana.

Aquests llocs funcionen com a refugi de múltiples espècies vegetals que, dins del desordre de la barreja, troben un equilibri i on s'obre la possibilitat d'ampliar la diversitat natural. Són ecosistemes que es gestionen a ells mateixos.

Serà interessant també imaginar com estaran virant els parcs i jardins de la ciutat cap a aquest Tercer Paisatge sense el seu manteniment ni la seva gestió. Tampoc tenen ja el seu ús intensiu, tal com el patirien en circumstàncies normals. Segurament, estaran trobant el seu propi equilibri i bellesa en aquesta primavera estranya i estaran sent habitats, tal com hem pogut veure en algunes imatges tots nosaltres hem rebut aquests dies, per vida animal que sembla ser incapaç de cohabitar amb l'omnipresència de l'espècie humana.

Quan tornem a sortir al carrer potser prestem més atenció a qualsevol terreny o espai amb vegetació, gestionat o no, que ens trobem en el nostre camí i l'utilitzem més acuradament.

I és per això que cobra d'una gran importància la capacitat de l'arquitectura de donar cabuda a la natura dins de l'àmbit domèstic i individual, però sense oblidar el comú i l'urbà. Espero que a partir d'ara la natura estigui més present en els nostres projectes d'arquitectura sempre que posem les condicions necessàries per a desenvolupar-se bé, perquè forma part del que és vital per l’hàbitat.

Per a això, serà imprescindible estudiar noves maneres d'habitar i de relacionar aquest hàbitat amb l'exterior, recuperar estratègies espacials i materials de l'arquitectura tradicional mediterrània, fugint de la càpsula tancada i potenciant els llindars que comentàvem, tant a nivell privat com comunitari que incorporin la vegetació.

D'una banda, una aposta molt més generosa pels espais que ens relacionen amb l'exterior des de l'interior de l'habitatge, ben orientats i que tinguin la capacitat d'incloure jardineres; i d'altra banda, potenciar els espais comunitaris en edificis d'habitatges com a vestíbuls, patis, passarel·les i cobertes en les quals les plantes puguin estar presents ja sigui com a vegetació espontània, jardins o com a horts comunitaris dins de cada edifici.

Aquestes cobertes podrien convertir-se en un nou estadi d'espai públic-privat dins de les ciutats i beneficiar-se els usuaris de cada edifici potenciant la idea de comunitat. Espero llavors que no sigui el primer que es rebutgi quan no hagi pressuposat, que és més que habitual avui dia.

Hauria de ser tan important com complir amb els requeriments energètics, acústics o tots aquells que la normativa exigeixi. La naturalesa incorporada a l'arquitectura influeix i molt en el confort i salut de les persones i de l'espai que habitem individualment i col·lectivament, tal com va publicar Sònia Hernández, arquitecta coordinadora de Salut del COAC.

Pensem també més i millor sobre com introduir la natura a la ciutat permetent i potenciant diferents nivells d'ús i gestió, donant lloc a espais on la mà humana intervingui menys o fins i tot s'abstingui, apostant potser per reserves naturals urbanes i potenciant estratègies perquè carrers, parcs, espais públics i jardins que incorporin la diversitat i riquesa de la vegetació en igualtat de condicions que l'arquitectura mateixa. En definitiva, que les plantes estiguin cada vegada més presents en les vides de les persones.

#joemquedoacasa

Beatriz Borque
Arquitecta i paisatgista
27è dia de confinament

Lectures recomanades

• Manifesto del Tercer Paisaje. Gilles Clément, Ed. GG
• La ciudad. Massimo Cacciari, Ed. GG
• Humanité végétale. Mario Del Curto, Ed. Actes Sud