Preludi

“És un bon moment per situar-nos en l’inestable i ric terreny del llindar, del confí, de l’inefable límit entre conceptes, en la «transdisciplina».”

El títol que encapçala aquestes línies ens situa en una intersecció, en un espai intersticial entre elements que no es comporten com a compartiments estancs, en el llindar en què els límits intangibles entre arquitectura i música, espai i temps, buit i silenci, matèria i so, es desdibuixen i conformen una interessant matèria sonoroespacial d’una dimensió major que les seves parts constitutives. Una desmaterialització dels límits que apel·la al present.

En moments com l’actual es respira en l’aire un clima de desubicació, una atmosfera d’incertesa i excepcionalitat que ens obliga a alterar la quotidianitat de les nostres vides, a variar la ubicació habitual de les coses, a canviar el “lloc” que ocupen usualment. És un bon moment per difuminar la —ja qüestionada— frontera entre l’arquitectura i la música i situar-nos en l’inestable i ric terreny del llindar, del confí, de l’inefable límit entre conceptes, en la “transdisciplina” —que no indisciplina—. 

Primer moviment

“El ressò interior d’una col·lectivitat que, introspectivament i tot i a un altre ritme, segueix bategant de manera col·lectiva.”

Són dies de confinament. El vivace tragí urbà es reclou, es refugia al seu interior, i la ciutat ens revela una de les seves qualitats certament sovint silenciada pel dia a dia de la maquinària urbana: la de confinar-se. “Confinar-se”, verb interessant, sinònim d’aïllar-se, de retreure’s, i, alhora, de ser veí, de fronterejar. El confinament apel·la, doncs, a la reclusió i, al mateix temps, al veïnatge, a allò que succeeix intramurs i “entre murs”, a la introspecció i al contacte fronterer, a la vida dels espais limítrofs; ens parla de confins, de límits.

Aquests dies ens apropem als espais limítrofs de casa nostra, aquells espais fronterers entre l’interior i l’exterior, espais intersticials en què la línia delimitadora entre l’interior i l’exterior de l’habitatge s’esquinça, es qüestiona, es difumina... aquells llindars a través dels quals la ciutat s’endinsa a l’interior de la nostra llar. Surto a la terrassa, trec el cap a l’interior d’illa i observo.

Una família menja al voltant de la taula, una altra fa la sobretaula després de dinar, algú surt a estendre la roba, ressona el so d’un clarinet revelador, uns infants juguen a la terrassa del davant, l’eco llunyà d’una sirena d’ambulància, el lladruc d’un gos, el brancatge del jardí veí empès pel vent, la campaneta d’una porta... És l’arquitectura de l’interior d’illa, dels òrgans de la ciutat, feta música, la manifestació sonora de l’arquitectura interior de la ciutat. Les entranyes de la vida domèstica que ressonen en les parets de l’arquitectura urbana interior. La ciutat s’introverteix; l’interior s’extroverteix.  És el ressò interior d’una col·lectivitat que, introspectivament i tot i un altre ritme, segueix bategant de manera col·lectiva.

Segon moviment

“La música de la ciutat, transfigurada, segueix essent sonora, però d’una manera diferent; són moments d’introspecció com a societat.”

La ciutat ha baixat de revolucions. El dinamisme habitual dóna pas a un estaticisme terapèutic. Allò extàtic esdevé estàtic, el moviment s’alenteix i es transforma en moment. La música de la ciutat, transfigurada, segueix essent sonora, però d’una manera diferent; són moments d’introspecció com a societat. Estem aprenent a gaudir d’aquests silencis urbans.

Pianissimo. Precisament aquests dies estem experimentant com el gaudi d’aquest “silenci urbà” entrellaça bellament espai i so, buit i silenci, arquitectura i música. La inexistència del silenci i del buit —espacial i temporal— formulada per John Cage ens xiuxiueja la intrínseca vinculació entre so i espai —aquest darrer com a marc d’existència o vacuïtat que, amatent, espera ser omplerta de contingut i significat—.  

Tempus fugit

“L’esmorteïment del dinamisme urbà i la introspecció de l’espai arquitectònic ens apropen a una arquitectura molt «musical»”.

I és que el desplaçament de l’habitual dinamisme de la vida urbana per part d’un estaticisme que ens resulta llunyà, la congelació momentània de la ciutat dinàmica i la irrupció de noves formes estàtiques d’experimentar la vida urbana, evidencien temporalitats diferents. Ens parlen directament de la doble condició diacrònica i sincrònica del temps. Ambdues són presents en l’arquitectura del carrer i de la plaça i l’espai lliure interior d’illa, així com en l’expressió “el temps s’atura” que  apareix en l’imaginari de tots nosaltres en sentir determinats fragments musicals i quan, en d’altres, verbalitzem la seva volubilitat amb la locució “el temps vola”, tot recordant-nos la dicotomia entre dinamisme i estaticisme.

L’estaticisme dels “silencis urbans” d’aquests dies ens apropa a la forma sincrònica del temps i ens allunya, una mica, de la seva condició diacrònica –successió lineal–, vinculada al dinamisme. És precisament en aquests moments d’estaticisme, d’una temporalitat sincrònica –simultaneïtat–, quan es desperta en gran manera la nostra consciència espacial. En aquestes “bombolles d’estaticisme” l’arquitectura i la música es donen la mà, implícitament assumint la cohabitació simultània de diferents elements dins un mateix marc –espai?–, tot alterant –i en alguns casos, “aturant”– el temps. La música esdevé, així, espacial.

En el moment actual, l’esmorteïment del dinamisme urbà de l’espai públic i la introspecció de l’espai arquitectònic i de la vida al voltant dels espais interiors d’illa ens apropen a un temps estàtic, a un temps espacial, a una arquitectura molt “musical”.

Petit parèntesi. Fermata 

“La música interactua amb l’espai així com l’arquitectura recorre constantment al temps —inherent en la possibilitat de transitar l’espai—.”

La continuïtat de l’espai arquitectònic relaciona espais particulars entre si i els confereix un significat d’unitat que els converteix en un conjunt holístic globalment perceptible com a edifici, casa, llar. La continuïtat del temps musical permet establir relacions entre elements particulars i llegir-los com a unitat, tot conferint-los una significació general narrativa, anàloga, per exemple, als conceptes arquitectònics de promenade architecturale lecorbusierana o d’atmosfera zumthoriana, que infereixen temporalitat a l’espai arquitectònic. Els arquitectes interpretem l’espai i, com a intèrprets, som arquitectes del temps; llegim un text preexistent i recreem, proposem, projectem. Des de l’immaterial silenci, modelem el buit –materialitzat a través del seu antònim: el ple que el confina—. Establim un diàleg contrapuntístic amb els límits.

Si bé la música i l’arquitectura respectivament materialitzen —confinen— el temps i l’espai —immaterials—, la música interactua també amb l’espai així com l’arquitectura recorre constantment al temps —inherent, per exemple, en la possibilitat de transitar l’espai, que esdevé espai-temps—. La promenade architecturale lecorbusierana apel·la literalment a la possibilitat de transitar l’espai arquitectònic, a desplegar itineraris dins un buit espacial confinat entre els seus límits i suportat per una invariable estructura de punts de referència inamovibles. En el transcurs d’aquest acte de deambular integrem, relliguem, recosim... harmonitzem.

Les partitures sovint contenen indicacions que connoten directament un pensament espacial, per exemple: lointain [llunyà], perdendosi [perdent-se], comme un écho de la phrase entendue précédemment [com un eco de la frase sentida anteriorment], flottant et sourd [flotant i sord], dans une brume doucement sonore [dins d’una boira suaument sonora], dans la sonorité du début [dins de la sonoritat del començament], peu à peu sortant de la brume [a poc a poc sortint de la boira], en dehors [cap enfora], moving forward [avançant], etc. Aquestes expressions, tot denotant un espai del qual allunyar-se o en el qual perdre’s, suggereixen una consciència musical espaciotemporal.

La música empra diferents mecanismes per esdevenir espacial, tant dinàmicament com estàtica. Expressions musicals com “el temps s’atura” denoten la capacitat i diferents maneres d’alterar-lo: el temps es pot aturar (per col·lapse i/o superposició), desestabilitzar, fluctuar, esmicolar, fragmentar, revertir, etc. La mateixa semàntica musical conté també múltiples referències espacials. L’article "L’espacialitat en la música: del temps al so” explica alguns d’aquests mecanismes amb més detall.

De la mà de la música, el buit de l’espai públic abandona la condició de silenci urbà i d’absència de contingut per esdevenir un altaveu. Valgui la referència a la procedència o l'origen del so musical, que neix en un espai arquitectònic —el de l'instrument—, i es manifesta gràcies a la síntesi d’una arquitectura mecànica en combinació amb l'aire. Fruit d’un factor d’escala, la ressonància de la caixa de l’instrument és ara el balcó, la terrassa, el pati interior d’illa. La ciutat esdevé altaveu, caixa de ressonància. La vacuïtat dels espais lliures interiors d’illa i de l’espai públic en general amplifica llur vida i els transforma en altaveus de l’activitat i vida de les persones i també de llur sonoritat, de la mateixa manera que l’obra 4’33”, de Cage, a més de reflectir la inexistència del silenci, trasllada el protagonisme de l’intèrpret al públic, qualitat que apel·la directament a la raó de ser més intrínseca de l’Arquitectura en majúscules, sempre al servei de les persones. 

Cadenza

“En moments com l’actual sorgeix una força col·lectiva que ens empeny a omplir aquest buit, aquest silenci particular, individual i col·lectiu, amb música.”

Aquests dies de confinament, els “buits” urbans o “silencis” musicoespacials ens evidencien que la causa que dóna matèria a la música i ens la fa visible, audible, no és el temps sinó l'espai, el so. Tot i que la creació dels límits necessaris —forma, codis, signes— per tal que la música sigui expressada ens duu a una percepció del temps, la seva existència es dóna gràcies a una naturalesa espacial i no temporal. La ciutat fa servir les concavitats i convexitats de l’espai urbà, els seus “buits” i patis urbans, com a ressonadors i amplificadors del so: ja sigui per canalitzar un reconeixement col·lectiu als sanitaris i a la resta de serveis essencials en aquests moments d’excepcionalitat, com per concentrar reivindicacions, etc., en definitiva, per omplir els “buits” que com a individus i com a societat tenim. La música, a través de la refracció del so en els confins de l’espai, ens omple. La música ens omple.

La música ens permet connectar com a persones humanes i l’espai arquitectònic així ho ha de permetre, l’habitatge ha de ser concebut pensant en el benestar també psicològic de les persones, que es revela encara més necessari en moments d’extrema excepcionalitat. En moments com l’actual sorgeix una força col·lectiva que ens empeny a omplir aquest buit, aquest silenci particular, individual i col·lectiu, amb música. Cal reivindicar la centralitat de l’art i la cultura i el paper que haurien de tenir, sempre i no només en moments d’excepcionalitat, en la vida social col·lectiva, que ens permeti metafòricament omplir els buits i projectar preguntes, tan necessàries per trobar respostes en els nostres dies.

#joemquedoacasa

Gerard Guerra López
Arquitecte (ETSAB) i pianista, Llicenciat en música clàssica i contemporània, especialitat d’Interpretació (ESMUC)
Grup Obert d’Arquitectura i Música del COAC

2 d'abril de 2020, 21è dia de confinament