Notícia |
Actualitat
Tendències

Infants, casa i confinament. Aprenentatges

Compartir

UNITS CONTRA EL CORONAVIRUS

En un estudi de recerca que vaig llegir fa un temps sobre arquitectura i pedagogia, es consultava als infants quin era el seu lloc preferit de l’escola. Una de les respostes que sortia habitualment era “la mestra”.

(Foto: Pixabay)

Aquesta resposta explica que l’escola no és tan sols un edifici, que no parlem només d’arquitectura, sinó més aviat d’un lloc que incorpora moltes capes de complexitat: una comunitat, una temporalitat i molta diversitat d’espais. I on, per descomptat, les persones: la mestra, les companyes, els amics i els lligams que s’hi estableixen, són fonamentals. Aquesta és, segurament, i en aquest cas, la diferència entre espai i lloc.

Es fa difícil pensar, doncs, que la nostra casa, que a més a més, no és només la nostra: són moltes cases i totes molt diferents, pugui/hagi d’esdevenir l’espai de l’escola. Precisament no anar a l’escola trenca molts equilibris fràgils. Anar-hi no implica només aprendre, implica trobar-se en un ambient que acull, escolta i dóna oportunitats a tots els infants sigui quin sigui el seu context a casa.

Nena patinant a casa

Casa nostra s'ha convertit en espai de jocs i escolar a conseqüència del confinament. (Unsplash).

Per tot això es fa difícil pensar que les experiències d’aprenentatge que viuen els infants a l’escola es puguin reproduir a casa, com si l’espai on vivim pogués ser una “mini-escola”, una maqueta simplificada de la realitat.

A més a més, anar a l’escola implica un fet dinàmic: hi anem. Es creuen camins, carrers i paisatges fins que s’hi arriba. L’escola ens ofereix una transició entre l’espai exterior i l’interior que té molts matisos: permet moure’s en totes les escales, experimentar i jugar amb elements naturals com la sorra o la terra i gaudir del joc a l’aire lliure.

Nens jugant durant el confinament per coronavirus

L'arquitectura de casa ens permet crear espais adients per a l'estudi. (Mariona Genís).

Anar a l'escola no implica només aprendre, implica trobar-se en un ambient que acull, escolta i dóna oportunitats a tots els infants

La situació de confinament, en canvi, ens limita l’espai i també aquest fet dinàmic. Han desaparegut els matisos, els contactes, l’aire lliure i la diversitat d’escales. No podem triar entre dins i fora. Som dins i tenim un espai limitat de moviment amb poques o nul·les transicions.

Malgrat que la casa no pot esdevenir l’escola i l’espai confinat no és l’espai ideal pels infants, la curiositat i les ganes d’aprendre –i de jugar, que és una meravellosa manera d’aprendre-  es mantenen. I llavors és quan l’arquitectura de la casa pot esdevenir una oportunitat.

Nen jugant

L'educació també pot realitzar-se a través d'activitats lúdiques durant el confinament. (Unsplash).

De fet, i a nivell històric, alguns tipus d’habitatge, com el de la casa-jardí, van esdevenir, a principis del segle XX, un model a seguir per dissenyar edificis educatius. L’escala domèstica, adaptada a la dels infants, i la possibilitat de treballar en ambients reduïts i acollidors encaixava amb alguns dels plantejaments pedagògics, que havien transformat l’educació en aquell moment. N’és un exemple la Casa dei Bambini, fundada el 1907 a San Lorenzo, Roma per Maria Montessori.

L’analogia històrica no ens serveix en la situació de confinament, perquè ens manca el context, la comunitat i la llibertat de moviments que eren tant o més importants que l’arquitectura en aquell moment.

Nen jugant

Si tens poc espai a casa, pots reconvertir llocs per a diversos ús. També t'ajudarà a suportar el confinament. (Pixabay).

Aquest escrit no busca oferir certeses sinó obrir debats i compartir sabers des de diferents llocs.

On es troba, llavors, l’oportunitat que ens ofereix l’arquitectura de la casa?

Abans de donar cap resposta, cal posar en context també aquest escrit, fet en una situació excepcional i que no busca oferir certeses sinó obrir debats i compartir sabers des de diferents llocs.

Una primera oportunitat està relacionada amb el fet d'haver de compatiblitzar múltiples usos en l'espai, ara que el tenim limitat quantitativament. Aquesta multiplicitat ens porta a muntar i desmuntar, espais de joc, d'experimentació, de lectura, de moviment, d'art, etc., cada dia.

El procés d’instal·lar té diferents moments: la recerca del millor lloc, la construcció de l’espai, l’activitat o l’acció, el desmuntatge. Tots ells permeten prendre consciència de les característiques que té la nostra casa.

Quan busquem el lloc ens podem preguntar, per exemple:

  • On hi ha la millor llum per llegir?
  • On ens sentirem més còmodes i tranquil·les?
nen pintant

Dibuixar i pintar són dues activitats excel·lents per als nens durant aquests dies de quedar-se a casa. (Mariona Genís).

La màgia de muntar i desmuntar cada dia aquestes atmosferes o ambients, recau precisament en el seu caràcter efímer

Després es poden transformar aquestes condicions per construir un nou ambient o atmosfera, posant, per exemple, una caixa amb llibres, contes i alguns coixins o cobrir la taula amb un llençol convertint-la en una “caseta” dins de la casa.

En aquests processos de recerca i transformació dels espais, hi poden entrar en joc totes les activitats: podem buscar espais amb potencial dinàmic, com el passadís —un espai que no acostuma a estar entre els preferits de la casa— o descobrir en els llindars, com les finestres o els balcons, l’oportunitat de fer petits laboratoris de natura, plantant llavors o jugant amb terra.

La màgia de muntar i desmuntar cada dia aquestes atmosferes o ambients, recau precisament en el seu caràcter efímer, en la possibilitat de millorar-los i adaptar-los a noves idees i a nous jocs a mesura que passin els dies.

niña con manzana

També és un bon moment perquè els nens aprenguin coses noves en el marc de la llar. (Unsplash).

Hi ha una segona oportunitat d’aprendre de l’arquitectura de la casa. És la que ens ajuda a entendre millor l’espai a través del cos i a percebre el món des diferents escales i sentits.

La primera percepció és la de les mides.  En el nostre context, el de l’Europa mediterrània, les mesures es prenen amb el sistema mètric i els estàndards de l’espai sovint no estan pensats per l’escala dels infants (ni la de la gent gran, ni la de la diversitat, etc.),  perquè responen a mides estandarditzades. Aquests dies a casa, són una oportunitat per trobar una relació més propera amb les dimensions de l’espai que ens envolta. Es pot fer una cartografia de casa nostra fent que els infants la mesurin amb el seu cos.

Podem començar per saber quan mesurem i quan mesuren les nostres mans i les nostres passes, ja que esdevindran les nostres eines de mesura. Després podem anar dibuixant la cartografia de casa.

  • Quantes passes necessito per dibuixar tot el passadís?
  • I quantes en necessita la meva germana?
Jugant amb lego

Les mesures dels espais de casa nostra poden ajudar a crear activitats que entretinguin als més petits. (Unsplash).

Però la mida de la meva casa no és l´única manera de definir-la. Es troba en un lloc, en una latitud i en un context i aquests paràmetres també es poden cartografiar.

  • Quan hi toca el sol?
  • Per quina finestra?
  • Com està orientada?

Per fer-ho, es pot anar dibuixant l'ombra que fa la finestra a mesura que passen les hores, i percebre d’aquesta manera, com passa el temps en l’espai.

Aquesta dinàmica prospectiva de l’espai a través del cos es pot ampliar a l’escala de la ciutat: podem observar quina posició té la nostra casa en el barri, en el carrer.

  • A quina distància està el balcó o la finestra dels meus veïns?
  • Hi puc parlar des del meu balcó o des de la meva finestra?
A casa pel confinament

Redescobrir espais per a gaudir-los a família, el confinament també pot ser una oportunitat. (Pexels).

A nivell de percepció, la sonoritat de la casa també és un element molt interessant, no només per veure com sona el terra si pico fort, sinó perquè ens pot ajudar a entendre la seva dimensió amb la veu, jugant, per exemple a escoltar-nos des de diferents llocs. I perquè no? Imaginar que ens comuniquem amb les amigues que no podem veure aquests dies, tot evocant els Contes per telèfon d’en Gianni Rodari.

Aquestes, són algunes de les oportunitats per viure, entendre i aprendre de l’arquitectura de les nostres cases, aquests dies, i ampliar d’alguna manera aquests límits tan rígids que ens envolten. Podem trobar molts altres recursos a les xarxes i també podem inventar-ne molts més. El COAC, des d’Arquiescola, farà una crida, en breu, per generar-ne.

I quan tot això acabi, segur que n’haurem après: de l’arquitectura, dels infants i de la situació. I com sempre, ho voldrem compartir. A l’escola les mestres i la comunitat educativa seran les primeres en voler escoltar, acollir i rebre tot el que ha passat. Per això vull acabar aquest escrit amb un missatge d’agraïment a aquest col·lectiu, que en un moment en el que tot ha canviat pels infants, continua treballant com sempre, per animar-los.

 

#joemquedoacasa

 

Mariona Genís. 
Mare del Joan (11 anys) i el Pau (6 anys),
Doctora arquitecta per la UPC
Sòcia d’Arquitectura Genís Planelles
Membre de GREDITS. Bau, UVIC i de GILDA

Dia 17 de confinament per a les persones adultes
Dia 18 de confinament per als infants

 

Lectures recomanades

Webs/Repositoris de Material

Comparteix el teu comentari i participa a la conversa

Les teves dades es mantenen privades i no es mostren públicament.
CAPTCHA
L'enviament de comentaris es modera, de manera que no apareixen immediatament.