De mitgera a façana: el projecte Cirera-Noguera al costat del Museu Picasso

Antecedents del projecte

Tot va començar amb l’ampliació del Museu Picasso. El projecte de rehabilitació de les façanes de les finques que ocupen els números 1, 3, 5 i 7 del carrer Cirera i de la plaça de Raimon Noguera va començar formalment el 2010. La seva gestació, però, és anterior i està estretament relacionada amb l'ampliació del Museu Picasso feta el 1999.

Aquell any es va actuar sobre l'antiga fàbrica Mauri i el palau Finestres (situats al carrer Montcada 21 i 23, respectivament), incorporant-los al conjunt museístic, com a espais dedicats a exposicions temporals.

Enderrocament de les antigues naus de la fàbrica Mauri. “Per generar l'actual pati del Museu Picasso, avui part de la plaça Raimon Noguera, la intervenció va suposar l'enderrocament de les antigues naus de la fàbrica Mauri. Aquestes naus estaven adossades als edificis del carrer Cirera, de manera que la part posterior dels mateixos, en contacte amb la fàbrica, eren mitgeres que van quedar al descobert com a façanes cegues”. Així ho recorda Enric Mir, arquitecte de +MMASS ARQUITECTURA, encarregats de transformar les façanes i renaturalitzar la plaça.

La fábrica, que estaba adosada, dejaba un par de patios en los laterales de Cirera n. 1 y n. 3 que permitían una cierta ventilación. El resto eran medianeras ciegas que dejaban muy poca ventilación a las viviendas. Solo lo hacían por la fachada delantera en una calle, Cirera -de 2 m de ancho y 18 m de altura de edificación- y un patio central de 1,80 m por 1,50 m.

Una solució constructiva de la Guerra de Successió. L'enderrocament va provocar que els murs d'aquests habitatges quedèssin exposats. A més, atès que 3 de les seves 5 plantes estaven construïdes amb un mur de terra comprimida, un arrebossat de calç originalment pensat per a un interior. Amb l'enderrocament, aquesta estructura va passar a ser un acabat exterior, aquest es va trobar exposat i amb poca protecció.

La terra comprimida, tova, va ser molt utilitzada a Barcelona al primer quart del segle XVIII. Aleshores va escassejar el subministrament de materials i pedres a causa de la Guerra de Successió. Aquest tàpia era, precisament, la part més deteriorada, per les raons apuntades.

Inquietud al Museu. “Posteriorment a l'enderrocament i quan s'obre el pati del Museu Picasso al públic, parts del revestiment del mur van començar a caure i van generar el deteriorament del mur de tàpia. Com més es deteriora més es desprèn l'arrebossat i més afecta la tàpia per l'efecte de rentat de la pluja”, recorda l'Enric Mir. Un enderrocament va permetre descobrir habitatges de l'època de la Guerra de Successió

Aquesta situació genera inquietud al Museu i s'inicien una sèrie de requeriments a les propietats dels quatre edificis perquè duguin a terme una actuació de millora. En aquest procés també hi intervenen l'Institut Municipal del Paisatge Urbà i el departament de Cultura de l'ajuntament”, explica l'arquitecte.

Mediació i gestió veïnal

+MMASS ARQUITECTURA entra a escena. "El 2011 ens van encarregar un estudi per intervenir a la façana d´un dels edificis i en la gestió amb l´administració prèvia es va implementar la necessitat d´una intervenció conjunta entre propietats i administració", sitúa Mir.

Amb els codis civils hem topat. La voluntat dels responsables de la ciutat era transformar aquest pati de parets cegues en una plaça amb façanes i vida. Això contemplava resoldre un problema legal: la línia de la propietat del Museu acabava a la mitgera. Segons els codis civils català i espanyol, no es poden obrir finestres a una altra propietat.

Paisatge Urbà organitza una reunió amb els propietaris i proposa als arquitectes gestionar les quatre comunitats i mediar amb els propietaris per a la bona fi de la intervenció. Atès que hi havia un percentatge alt de veïns en situació de vulnerabilitat, es va subvencionar el 50% de l'obra. Per a aquells que no podien abonar aquesta meitat, l'administració se'n va fer càrrec, i es va fer una nota al registre de la propietat perquè la quantitat es liquidés en cas de futura venda.

Pla de regeneració urbana. “Aquí va començar un pla estratègic a cinc bandes: les quatre comunitats de propietaris, el Museu i les administracions locals. La proposta era convertir les mitgeres en façanes, a més d'incloure un pla de regeneració urbana a l'espai públic, que és la plaça de Raimon Noguera, i les connexions i itineraris amb el Museu i la resta del barri”, rememora l'arquitecte.

Els arquitectes medien amb les comunitats, en un escenari “complex”, ja que la intervenció per convertir una mitgera en façana comporta obrir finestres l'interior de les quals era una paret cega, amb el seu mobiliari, ús i històries familiars, independentment de la salubritat de l'habitatge.

La foto de l'avi va decidir on anava la finestra. Els arquitectes van treballar aquesta mitgera transformada en façana des de l'escala pròpia de l'edifici o des de l'escala de ciutat com a façana de la plaça Raimon Noguera. “La vida i usos que els veïns feien de casa seva van determinar la col·locació de les finestres, ja que aquí hi ha la foto de l'avi, la còmoda de la meva mare o el meu armari, mil raons per canviar i moure la finestra de lloc, en una façana de 5 metres d'amplada”, narra Mir.

A més, aquests veïns decidien si volien o no finestres i/o balconeres, cosa que variava el cost individual de l'obra. Es feia signar a cada veí la posició d'aquestes finestres i, tot i que els canvis van ser constants durant un any, un dia es va assolir el consens.

Mòduls inspirats en la tècnica del collage

“Quan vam aconseguir que els veïns tinguessin clar com havíem de rehabilitar les façanes i on tindrien les finestres, va començar la feina de projecte. Encara que aquest procés va generar un cert desordre visual que pot ser interessant com a unitat edifici, el resultat era la suma de quatre edificis. Les façanes d'aquestes edificacions havien de respondre a la ciutat i a l'espai públic on donaven”, aclareix Mir.

Hi havia un problema addicional. Els arquitectes volien unes façanes que fessin una relectura de l'arquitectura existent des de la proporció ple-buit i la proporció de les obertures. Des de la unitat del conjunt en uns edificis de proporcions i alçades dispars.

Es tractava d'edificis d'una escala molt diferent dels confrontants, amb amplades de crugia de 5 m. La proporció de les finestres a l'arquitectura tradicional és allargada. L'alçada d'alguns dels habitatges era de només 1,85 metres d'alçada i d'altres, per exemple, de 3 metres.

“Si això no fos poc, hi havia finestres existents que no es modificaven i s'incorporaven a la composició del conjunt, no només de l'edifici del qual en formaven part sinó al conjunt de quatre. Vam haver de trobar un sistema que ens permetés absorbir aquesta disparitat, que a més no fos defecte sinó virtut”, confessa.

Es va escollir un mòdul estret de finestra, de 80 cm d'amplada per 2,20 metres d'alçada o 1,10 m segons balconera o finestra, mòduls que s'incorporen a les existents. "Però com podríem competir amb l´escala dels edificis veïns d´habitatges, no només el Museu, amb obertures d´1,50 d´amplada i 3 m d´alt?", es van preguntar des de l´estudi.

La resposta va ser incorporar uns marcs superposats als diferents elements basant-se en les tècniques del collage, el mateix llenguatge conceptual que empra Miralles-Pinós als habitatges del Mercat de Santa Caterina. Així es va aconseguir un ordre estètic que dialogués amb l'entorn, tant els edificis d'habitatges com el Museu.

El mur de tàpia, una complexitat afegida

L'estructura de tàpia de 60 centímetres com a mur de terra comprimida, “que funciona molt bé mentre no es mulli o modifiqui el seu grau d'humitat”, apunta Mir, van suposar un repte.

“Quan has d'obrir obertures en un mur de terra comprimida és complicat perquè el tapial perd la compressió original i això suposa un risc. Les obertures es van realitzar amb brancals de maó massís i llindes metàl·liques HEB massitzades amb formigó”, afegeix l'arquitecte.

Va ser un procés molt lent. Un cop apuntalat el forjat i descarregat el mur de tàpia, es van tallar amb disc fent una cala els gruixuts dels brancals als murs. Posteriorment es va introduir el maó massís de ceràmica als brancals, massitzant el conjunt.

Un cop construïdes les brancals, es va perforar tallant amb disc el gruix de mig mur i es van col·locar dos HEB, massitzant el conjunt. Posteriorment es va fer el mateix amb l'altre mig mur, per acabar obrint l'obertura a tota la seva superfície. "El treball va ser molt meticulós, es va realitzar amb total garantia i sense ensurts", celebra l'arquitecte.

Climatització i microclima. A la intervenció energètica, +MMASS ARQUITECTURA va intervenir a les noves façanes i la coberta. Els patis no es van aïllar per la seva reduïda superfície. Aquests espais d'una banda funcionen com un microclima i de l'altra no permeten reduir-ne la superfície afegint-hi un aïllant.

La façana principal no es va intervenir. Es va doblegar i aïllar la façana posterior de maó de 15 cm. Mir la descriu com a “terrible”, atès la manca d'aïllament en una façana Nord-oest i generava grans condensacions als habitatges.

També es van revisar les instal·lacions i es va intervenir en aquells pisos que presentaven problemes estructurals. “La millora energètica va ser del quasi 40%. El mínim era el 30%, que era una condició per obtenir la subvenció. Els veïns ho noten, tenen llum de dia i confort”, afirma.

La plaça de Raimon Noguera

Sense plaça pública… per seguretat. La cinquena i última fase del projecte va ser la intervenció a la planta baixa i l'espai Raimon Noguera amb la seva renaturalització. "Per un tema de seguretat, el Museu va descartar convertir el pati, la plaça Raimon Noguera, en una plaça pública i oberta", lamenta Mir.

L'element més destacat és el reixat que pretén difuminar el límit, i la percepció d'enclaustrament d'un mur de tancament com és una planta baixa cega. La reixa genera profunditat i una sensació de més enllà, que hi ha alguna cosa darrere. Amb la reixa s'hi incorporen unes jardineres i vegetació.  

Mir espera que les plantes sembrades cobreixin aquesta superfície metàl·lica, per “crear la percepció que darrere hi ha un món que la vegetació amaga”. El 2019 es va concloure la rehabilitació i la renaturalització de l'entorn.

Per acabar, Mir comparteix la seva satisfacció més gran, la d'haver millorat la qualitat de vida dels residents que feia dècades que vivien a la penombra. L'abraçada que li va fer una veïna a ell i al paleta que va obrir dos balcons al seu pis perquè, per fi, entrés la llum, és l'expressió més sincera que demostra que el projecte va superar les expectatives.

Lucía Burbano
Redacció Escola Sert