Paisatges del futur
UNITS CONTRA EL CORONAVIRUS
La lluita contra la Covid-19 no pot fer-nos oblidar el gran desafiament de la humanitat: el canvi climàtic. Aquest article repassa els punts claus que tots hem de tenir presents per garantir la futura salut de la planeta.
(Foto: Miriam García García)
Aquests dies les ciutats es preparen per al que s'ha anomenat desescalada en un pretès retorn a la normalitat. La societat i els mitjans de comunicació semblen mesurar la velocitat de la recuperació de la crisi sanitària del Covid-19 prenent com a referència l'activitat i hàbits de vida previs a la declaració de l'Estat d'Alarma. No obstant això, molt abans que escoltéssim la paraula coronavirus el context en el qual habitàvem estava molt lluny de poder ser considerat com a normal. Més aviat tot el contrari. I és que fa temps que sabem que el Sistema Terra pateix un desbordament dels seus cicles biogeofísics globals.
Entre la gran quantitat d'investigacions realitzades sobre l'extralimitació ecològica destaca l'Informe Planetary Boundaries, elaborat el 2009 i dirigit per Johan Rockström de la Universitat d'Estocolm al costat d'un grup de 28 científics de renom internacional. L'objectiu de l'estudi és identificar els nou processos que regulen l'estabilitat i la resiliència de sistema de la Terra. També presenta un conjunt de nou límits planetaris dins dels quals la humanitat pot continuar desenvolupant-se. No obstant això, creuar aquests límits augmenta el risc de generar canvis ambientals abruptes o irreversibles a gran escala. Aquests cicles són el canvi climàtic, la biodiversitat, el cicle del fòsfor i el nitrogen, l'ozó estratosfèric, l'acidificació oceans, aigua dolça, sòl, contaminació per aerosols i contaminació química.
Planetary Boundaries. Fuente: J. Lokrantz/Azote based on Steffen et al. 2015. (Miriam García García).
Els estudis més recents demostren que només l'augment de l'escalfament global excedirà els límits de capacitat d'adaptació del Sistema Terra i com a conseqüència hi haurà una disminució general substancial de la producció agrícola, un augment dels preus i una disparitat encara més gran entre els països rics i pobres. Al mateix temps, les zones costaneres del món, especialment els deltes i costes baixes s'inundaran. En aquestes àrees és on s'assenten la majoria de les megaciutats emergents i una important quantitat d'infraestructures vitals per a les economies nacionals i el comerç internacional. A més, augmentarà el risc de danys per temporals costaners; i així podíem continuar fins a una infinitat d'efectes en cascada que faran de la planeta un lloc difícil per a la vida tal com la coneixem, a finals d'aquest segle o abans.
No són prediccions, són només els titulars d'una evidència científica que portem massa temps negant. La crisi sanitària causada pel coronavirus ens torna bruscament a la realitat. Som organismes ecodependents i interdependents dins d'una biosfera on tot està connectat amb tota la resta. En aquest context, estem disposats a utilitzar tots els recursos disponibles per a superar la present emergència sanitària per continuar habitant en el negacionisme, o podem utilitzar-los per a una transició cap a modes de consum i models urbans més resilients?
Per posar només un exemple que ens és proper, el Covid-19 ha irromput tan sols uns mesos després que el temporal Glòria deixés a les costes del Llevant i de Catalunya un balanç desolador. La reflexió sobre els efectes d'aquesta borrasca no pot quedar-se al recompte dels milers de milions d'euros que ha ocasionat en danys materials en passejos marítims, platges, cases i restaurants o en els seus registres rècord d'onatge i vents. La seva magnitud i gravetat en l'actual context d'emergència climàtica haurien de servir de catalitzador d'un canvi en la legislació, l'ús i el disseny del litoral. La informació científica disponible ens indica que, tot i que Glòria es tracta d'un temporal poc corrent, és susceptible de produir-se, fins i tot de repetir-se en el futur amb més freqüència. També sabem que quan això passi els danys seran iguals o majors que els actuals. Però, per què ?, què hi ha darrere d'aquest enorme fracàs?
"En tot just mig segle hem espremut un ric univers d'hàbitats que formaven una membrana, una costa viva, amb capacitat d'adaptació davant de les pertorbacions climàtiques."
Tot és conseqüència d'un irracional model d'ocupació de la costa basat en la falsa presumpció que "això" que anomenem "natura" és una cosa externa a nosaltres. Doncs no, la "natura" no és una cosa que consumim, sinó que és una cosa que construïm, som part de la trama de la vida. Habitem en sistemes socials que estan indissolublement vinculats als sistemes ecològics en els quals s'insereixen. Les alteracions que ocasionem en una part de sistema modifiquen el seu funcionament, arribant a provocar en ocasions el seu col·lapse i desaparició.
La construcció d'embassaments i canalització dels rius, juntament amb les massives repoblacions forestals han deixat sense aliment a les platges; quilòmetres d'asfalt convertit en passejos marítims s'han sepultat cordons dunars que haguessin ajudat a minimitzar l'erosió de la platja emergida; la construcció de ports i espigons han fet més rígid i alterat la circulació dels sediments i milers d'hectàrees d'aiguamolls costaners han estat omplerts per guanyar terreny a la mar. Aquesta intensa urbanització de litoral espanyol ha donat com a resultat una costa ferida, incapaç de reaccionar i adaptar-se als efectes del canvi climàtic.
En tot just mig segle hem espremut un ric univers d'hàbitats que formaven una membrana, una costa viva, amb capacitat d'adaptació davant de les pertorbacions. Albuferes, esculls, badies, cordons litorals, deltes, dunes, estuaris, fletxes, illes barrera, llacunes i maresmes, entre altres, han desaparegut o estan greument alterats. Aquesta "naturalesa" actuava com a filtre o protecció davant els temporals, controlava l'erosió, filtrava i millorava la qualitat de l'aigua o servia com a font de producció d'aliments, entre molts altres serveis ambientals.
Per això, en l'actual context d'emergència climàtica, som cada vegada més els que reclamem redissenyar la costa augmentant no la seva resistència, com s'ha fet fins ara, sinó la seva resiliència. La resiliència és la capacitat d'un sistema d'absorbir les pertorbacions i adaptar-se mitjançant el canvi i l'aprenentatge. Per a això és necessari treballar amb les dinàmiques de la natura en comptes d'intentar controlar-les. És a dir, abandonar els espigons i dics per dissenyar meandres de riu on es recullin sediments que siguin transportats cap a la desembocadura. Un cop allà, enfortir la formació d'aiguamolls costaners la vegetació actuï de nou de barrera natural protectora. També és important recrear o recuperar els cordons dunars, crear esculls artificials submergits, construir llacunes d'inundació on dirigir l'aigua, retenir-lo i distribuir-lo per minimitzar les inundacions i la intrusió salina. Aquestes són només una mostra de les moltes altres mesures basades en la naturalesa que es poden prendre.
Resiliència costa deltaica. Font: Miriam García: Cap a la Metamorfosi sintètica de la costa. Dissenyant paisatges resilients. Tesi doctoral. (Miriam García García).
En definitiva, sembla clar que més greu i irreversible encara que la crisi sanitària en la qual estem immersos és la crisi de negació que empeny el conjunt de la societat a un retorn a models urbans i de consum que s'han demostrat clarament insostenibles.
Paisatges resilients. (LAND LAB, laboratori de paisatges).
Sense nous coneixements, aprenentatge col·lectiu i canvi no hi ha resiliència. I sense resiliència no hi ha un futur en el qual humans i no humans puguem seguir cohabitant. Llavors quines han de ser les transformacions necessàries del medi urbà i com podem els professionals de l'arquitectura, la planificació i el paisatge contribuir al canvi cultural que necessitem, atesa la situació actual de crisi sistèmica, per fer possible el dret a una ciutat saludable. Quins són els coneixements dels quals s'ha de dotar la nostra pràctica professional per fer possible aquests canvis. La reflexió sobre nous models de disseny de paisatges resilients és avui més urgent i pertinent que mai. Perquè la ciutat del futur serà resilient o no serà, i no hi ha temps a perdre.
#joemquedoacasa
Miriam García García
Doctora arquitecta, paisatgista i urbanista
http://www.landlab.es