Arquitectura efímera: transgressora, sostenible i experimental

Nieves Fernández, arquitecta, project manager de Método Montes i codirectora amb Miquel Àngel Julià Hierro del curs Arquitectura efímera de l’Escola Sert, explica per què la curta durada de l’arquitectura efímera és capaç de generar un gran impacte. ​

Què és l’arquitectura efímera?

Una exposició en un museu, l’escenari d’un concert o l’estand d’una exposició són estructures que, malgrat tenir data de caducitat, estan pensades al mil·límetre i fins a l’últim detall. Al cap i a la fi, una de les seves funcions és transmetre un missatge de gran importància en un període breu de temps encapsulat en una escenografia.

“L’arquitectura efímera segueix els mateixos principis que una altra de més permanent però a passos més accelerats i considerant altres factors, com el transport o l’assemblatge. Es projecten plans i es defineixen terminis de muntatge i execució, però en intervals de setmanes, no d’anys”, explica Nieves Fernández, directora del curs Arquitectura efímera de l’Escola Sert.

Com comenta Miquel Àngel Julià Hierro, “la naturalesa transformada en espai és arquitectura. Arquitectura és tot i tot és arquitectura, independentment de la durada d’aquest espai en el temps. La categoria efímera és només un factor de temps, de la mateixa manera que fins i tot els espais retail neixen amb data de caducitat. L’arquitectura no és més arquitectura pel fet de ser més duradora”.

La seva naturalesa temporal li atorga una qualitat molt interessant, i és que permet experimentar amb nous materials que en alguns casos s’ha acabat utilitzant en l’arquitectura més permanent. És el cas de l’arquitectura inflable, present a la façana de l’edifici MediaTIC de Barcelona, després d’estudiar el grau de tensió i mètodes de subjecció en projectes temporals com els que dissenya l’estudi Conjuntos Empáticos que impartirà una de les sessions del curs dedicades a aquest material.

​Arquitectura temporal, social, sostenible i digital

L’arquitectura efímera, tal com ens explica Pablo Soto, doctor arquitecte i també docent del curs, no és un concepte de tendències, sinó una cosa intrínseca en l’arquitectura des dels seus mateixos inicis. La mítica història de la invenció de la cabana primitiva, tal com seria assumida per tota la tradició dels tractats d’arquitectura occidentals a partir del Renaixement, apareix relatada en el capítol primer del llibre II de De architectura de Vitruvi. Aquesta arquitectura primigènia és en si mateixa efímera.

A més d’estar associada a marques i institucions, l’arquitectura efímera no s’oblida de la societat. És una de les raons per les quals a l’arquitecte japonès Shigeru Ban, icona de l’arquitectura d’emergència, li van concedir el Pritzker el 2014 per reutilitzar tubs de cartó per dissenyar habitatges temporals per a persones afectades per desastres naturals a diverses parts del món: el Japó, Turquia, l’Índia, Sumatra, els Estats Units o Itàlia.

L’arquitectura efímera forma part de l’economia circular i d’aquest missatge tan necessari que promou la reutilització de components en instal·lacions futures o aprofitar les utilitzades amb anterioritat. Moltes marques volen associar-se amb pràctiques sostenibles, i quina millor manera de fer-ho visible que aplicant-les en el disseny d’una estructura per a un esdeveniment pop-up.

Nieves Fernández introdueix un altre concepte interessant dins de l’arquitectura efímera: l’arquitectura digital. “La pandèmia ha accelerat la digitalització a tots els nivells i ha traslladat l’organització de molts esdeveniments a un format online. Aleshores, per què no prescindir del clàssic fons blanc i introduir elements més innovadors com el 3D per representar la cultura de la marca que ha organitzat, per exemple, un webinar?”, es pregunta. Un exemple d’això últim és Domestic Data Streamers, un equip que genera escenografies temporals a partir de dades estadístiques i un altre dels ponents convidats al curs.